Mañach, l’home que va obrir París a Picasso

L’univers Pablo Picasso continua expandint-se en personatges, anàlisi, teories i vivencias.Numerosos experts en l’existència i obra del pintor malagueny investiguen el seu dia a dia no només per revelar aspectes fins ara desconeguts, sinó també per ampliar el que fins ara eren simples notes a peu de pàgina, noms i cognoms en segoníssim pla, però que van contribuir decisivament a la llegenda picassiana. Acaba de publicar-se Pedro Mañach, primer marchante de Picasso, un altre treball pionerdel picassià de picassians, Rafael Inglada, en col·laboració amb Mariàngels Fondevila Guinart, que presenta extensament l’industrial català amb sensibilitat artística que, enlluernat pel pintor de la plaça de la Merced, va exercir com a mediador entre les galeries i el pintor, salvant-lo, a més, de notables conflictes econòmics.

Pere (o Pedro) Mañach era l’hereu d’una família d’industrials catalans dedicats a la fabricació de panys i caixes fortes. Aviat va sentir a Barcelona el rum-rum cultural de París i va marxar a viure una ciutat que en aquell temps era un món. Allà es va entossudir a representar i donar a conèixer joves artistes espanyols del moment que buscaven un buit en la sobrepoblada escena creativa del moment. Un d’ells va ser Picasso, llavors un desconegut al bulliciós París de començaments del 1900. Molts crítics havien posat els ulls, però també les seves afilades urpes, en l’obra de l’artista espanyol: deien que treballava "amb massa precipitació" i "excessiva afecció a les seves influències".

Rapidesa

A Mañach no li importaven aquestes opinions; confiava en el talent d’aquest noi de tot just 19 anys. "Mañach va quedar gratament impressionat pel treball de Picasso, amb qui va emparaular la venda de tres petits pastels, de temàtica taurina, a mode d’assaig de venda. Però més impressionat va quedar encara per la rapidesa amb què se’n va desprendre: la galerista Berthe Weill, a qui els va oferir, els va comprar immediatament per la quantitat de 100 francs", detalla Inglada. Va ser només el principi: el català va organitzar la venda de la seva primera tela destacada, Le Moulin de la Galette, poc després d’haver sigut acabada, i, el 1901, va planejar la primera exposició important de Picasso a París, a la galeria Vollard, amb una nombrosa mostra d’obres, la majoria sobre cartró. Les portes de França i, per tant, de l’art modern s’obrien de bat a bat per a aquest jove malagueny que havia arribat a França amb una mà al davant i una altra al darrere.

Però Mañach va ser més que un venedor per al malagueny. Picasso es va allotjar un temps a la casa del català, el 130 del Boulevard de Clichy, una cosa que va portar conseqüències imprevistes: la policia sospitava que l’industrial era un àvid anarquista i organitzava a la seva residència reunions de simpatitzants de la causa. I és que en aquella època l’anarquisme era especialment actiu i violent a França: recordem que grups anarquistes van posar una bomba al Parlament del país i van assassinar el president Sadi Carnot. Poca broma: Pablo Picasso va ser vigilat per les autoritats franceses entre el 1901 i el 1940 per la seva amistat amb Mañach. Els documents policials que testimonien el seguiment a Picasso, rescatats per Pierre Daix i Armand Israël, deixen moments impagables com aquest: "Mañach va donar asil a Picasso, que rep visites de desconeguts, els horaris de les quals són molt irregulars, tornant molt tard a la nit i fins i tot no tornant de nit. No obstant, no s’ha detectat la seva presència en reunions anarquistes ni la portera l’ha sentit emetre comentaris subversius". En realitat, desmenteix l’expert Rafael Inglada, Mañach no era anarquista: "Realment, la policia sempre va confondre en les seves indagacions la ideologia catalanista de Mañach, de la qual feia gala, amb l’anarquisme, del qual era acusat constantment."

Inglada assegura que va ser un error la idea de Picasso de compartir estudi amb Pere Mañach. El malagueny es va quedar amb l’habitació més gran de les dues que conformaven el taller de Clichy, tot i que era el català qui pagava el lloguer de la vivenda. A més, expliquen que l’industrial controlava tots els moviments del pintor amb certa obsessió. I aquí entra una hipòtesi: Pere Mañach era homosexual i se sentia atret pel pintor. James Lord va escriure això: "Una vegada li vaig preguntar a Françoise Gilot [exparella de Picasso] si sabia si Picasso havia tingut alguna vegada una relació homosexual. Em va contestar que estava segura que sí, perquè de jove va viure un temps amb Max Jacob i en aquella època també era íntim d’un marxant, escriptor i expert en art espanyol que tenia una personalitat molt poderosa i dominava Picasso, que sovint es definia com a homosexual honorari". I Mary Mathews Gedo també va apuntar: "Mañach estava menys interessat en el seu geni que en el seu cos".

La convivència va passar factura i aquella relació va acabar refredant-se: "Segurament, el centre de les disputes van ser les qüestions econòmiques i l’excessiu control de Mañach. Mai sabrem si aquest li devia diners a Picasso, si aquest obres a ell, si les dues qüestions estaven enllaçades per un delicat fil que, al final, acabaria trencant-se", diu Inglada.

Un any d’amistat

Pere Mañach i Pablo Picasso van partir peres després de poc més d’un any d’amistat; malgrat això, el català va continuar ajudant i coordinant exposicions per al malagueny. Testimoni de la curta però fructífera amistat és el retrat Petrus Mañach, una obra de Picasso molt singular: pel que sembla, el malagueny primer va vestir el seu mentor de torero i, per alguna raó, se’n va penedir i el va dotar d’un altre abillament, tot i que queda la corbata vermella com a record a la festa. Quan la viuda de Pere Mañach, Josefa Ochoa, va oferir als anys 50 a l’Ajuntament de Barcelona el retrat del seu marit la resposta va ser: "Picasso, ¡ni parlar!". La política continuava perseguint el malagueny en aquesta Espanya franquista que el menyspreava. L’obra és avui a la National Gallery de Washington (EUA).

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

Mañach va ser marxant durant pocs anys: la mort del seu pare el va portar a assumir les regnes del pròsper negoci familiar. Mai es va allunyar de l’art: un dels seus més íntims amics va ser Gaudí. De fet, va ser un dels pocs amics que va acompanyar l’arquitecte en les hores prèvies a la seva mort.

Quan es va inaugurar la botiga de caixes fortes Mañach, un article periodístic deia que era "l’únic industrial de Barcelona que s’escarrassa contínuament a donar als seus treballs un caràcter modern i artístic que els dota d’una distinció personal".