El son rocker de Keanu Reeves

Probablemente sigui l’estrella més gran de l’espectacle que ha trepitjat el Primavera aquest any, però tenia reservat un escenari mitjà, el Plenitude, reservat en general per a noms encara per explotar definitivament. Però és que a Keanu Reeves se’l coneix bastant més com a icona de sagues d’acció que com a baixista de Dogstar, grup de rock alternatiu que va arribar a obrir per a Weezer o David Bowie en els 90, tot i que no tingués els hits per fer-se amb aquests noms. Després d’un parèntesi de dues dècades, aquests tres amics es van tornar a ajuntar l’any passat per gravar un altre disc (Somewhere between the power lines and palm trees) i portar el seu somni rock’n’roll una mica més enllà del garatge. El concert de dijous va suposar, van dir, el seu debut a Espanya, on han sigut rebuts com a celebritats. Una marea de mòbils va dificultar la visió de l’escenari durant més del primer tema.

¿Hi havia algú que fos allà per les cançons? Difícil saber-ho, però Dogstar van fer esforços per guanyar-se nous fans amb el seu rock alternatiu de (encara) fort regust dels noranta. Inicialment, al cantant i guitarrista Bret Domrose li van quedar regular els seus falsets angoixats, però des del principi (no ho dic com a fan irredempt de Li diuen Bodhi) Reeves va estar molt sòlid en la seva tasca, ajustant-se amb eficiència a les necessitats del repertori, ja fos el postgrunge, el postpunk o el dance-punk. Domrose va ser qui més es va adreçar al públic; per escoltar les "¡gràcies!" de Reeves va caldre esperar, amb paciència, al final de l’actuació. I això que en més d’una ocasió el vam cridar a plens pulmons pel seu nom.

Notícies relacionades

Isabel Vidal, de vendre entrades a CEO de Focus

Bad Bunny, un llatí rei del món

Dogstar

Escenari Plenitude (31/5/2024)