El futur és a les ecoetiquetes

La moda serà sostenible o no serà. Més enllà d’una qüestió ètica, es tracta de la supervivència de tota una indústria, sota la lupa per ser una de les més contaminants. Al món es generen cada any 92 milions de tones de residus tèxtils (els nous plàstics), dels quals entre el 75% i el 85% es cremen o acaben als abocadors. Només a Espanya van a les escombraries sense cap tipus de segona oportunitat fins a un milió de tones de roba i complements. En cas de seguir aquest ritme de consum, el sector serà el responsable del 25% de les emissions d’efecte hivernacle el 2050. I una altra dada: la producció tèxtil emet l’equivalent a 1,2 bilions de tones de CO2, més que el transport marítim i l’aviació internacional.

Per combatre tots aquests danys mediambientals, la moda sostenible s’ha erigit en un element clau al sector, que es troba davant un canvi de paradigma: fer que tot canviï perquè tot continuï igual. Els més grans experimenten amb noves matèries primeres, nous processos productius i noves formes de consumir (i reciclar) per continuar existint.

Garantia de sostenibilitat

La conscienciació del consumidor i l’arribada de noves generacions al disseny tèxtil són dues de les principals claus. També la incorporació de noves tecnologies que permeten potenciar el respecte pel medi ambient. Per això, una de les maneres que té Europa de confirmar aquesta sostenibilitat és amb les conegudes com a ecoetiquetes.

«Són la distinció per a les peces de roba que confirmen que el seu procés de producció ha sigut l’adequat en termes de sostenibilitat mediambiental», aclareix Estel Vilaseca, directora de l’àrea de Disseny de Moda de l’escola LCI Barcelona.

Hi ha nombroses ecoetiquetes que sol·liciten les marques i que atorguen les Administracions públiques o privades després d’examinar els productes i comprovar que han passat pels processos adequats, que impulsen un comerç just... Però entre tanta etiqueta, «la que es preveu que sigui més important en el futur és la de la Unió Europea (UE)», avança Vilaseca.

En realitat, l’ecoetiqueta de la UE –Ecolabel– com a tal es va crear el 1992 per ajudar tant empreses com els mateixos consumidors a reconèixer l’activitat amb respecte al medi ambient, però el 2022 es va posar el focus en el seu funcionament futur en el sector tèxtil i del calçat. «Segons dades de la mateixa UE, en l’actualitat, més de 37.000 productes porten aquesta etiqueta ecològica creada per la UE», constata l’experta.

També n’hi ha altres d’específiques, com per exemple la que se centra en l’ús de cotó orgànic, com GOTS (Global Organic Textile Standard), que indica que el 70% de les fibres utilitzades en aquest tèxtil són naturals, orgàniques i certificades). Segons Vilaseca, «és important simplificar aquests distintius i educar la gent perquè els entengui. Tot producte serà millor si porta ecoetiqueta que si no la porta, qualsevol que sigui vàlida».

«De moment, hi ha una regulació, però no una obligació. Però les empreses ja s’estan esforçant a ser més transparents en els processos –afegeix Vilaseca–. Els grans proveïdors fa temps que només treballen amb empreses amb estratègies en sostenibilitat. Tot això està creant certa pressió per donar visibilitat a la cadena de valor».

«A tot arreu, també aquí a Espanya, és una recomanació, però és important destacar que ja s’està legislant sobre com utilitzar la publicitat. La UE ja ha aprovat una directiva per la qual només es poden utilitzar els termes eco o bio si es compta amb una certificació oficial que verifiqui que la marca o el producte en qüestió compleixen els estàndards. Aquest és un gran pas», opina Vilaseca.

Al seu parer, «les empreses de fast fashion hauran de reinventar-se o reposicionar-se si finalment es continua amb el paquet de mesures en què ha estat treballant la UE durant els últims mesos».

Notícies relacionades

Com enamorar sense cursileries

Una òpera de nova creació

A més, altres de les mesures que s’estan prenent venen directament de les autoritats. Per exemple, a França, on s’ha declarat la guerra a la roba de Shein. I és que l’Assemblea Nacional ja ha impulsat –a falta de passar pel Senat– la prohibició de publicitat per a cadenes com la citada, o Temu o AliExpress, que a més hauran de pagar un gravamen, cosa que complica encara més la viabilitat del seu negoci al país.

«Les noves generacions ja busquen més coses en la roba. És evident que es combina amb compres de fast fashion per la facilitat que generen les noves plataformes d’enviaments i compres online i per uns preus que són imbatibles tot i que no representen el cost real de tot el treball que implica la creació i elaboració d’una peça de roba. Amb tot, no es deixa de banda el reciclatge i la roba de segona mà», reconeix Vilaseca.