Sang per tancar ferides

Sang per tancar ferides
1
Es llegeix en minuts
El Periódico

Una dona torna al poble costaner on va créixer, amb una escopeta al bolso i molta més munició que uns cartutxos: tot el dolor, la ràbia i el trauma que acumula des de nena, quan un home d’èxit li va destruir la vida. La protagonista de Nina, doncs, és un animal ferotge assedegat de venjança, i la directora Andrea Jaurrieta la contempla alternant dues línies temporals paral·leles: en una contemplem la ferida i en l’altra assistim a l’intent brutal de tancar-la. I mentrestant també busca culpes col·lectives, silencis còmplices i hipocresies socialment acceptats, i reflexiona sobre l’adolescència truncada, els ritus de pas perduts, el final de la innocència de males maneres.

Mentrestant, Jaurrieta confirma l’interès en les identitats trencades que ja va demostrar en la seva òpera prima Ana de día (2018), i, per tant, té sentit que Nina evoqui repetidament el cine d’Alfred Hitchcock i el de Pedro Almodóvar, mentre recorre a constants anàlegs d’elements narratius arquetípics del western. És una película que parla poc amb els diàlegs i molt a través de l’ús dels símbols i de picades d’ullet cinèfiles –al·lusions a Johnny Guitar (1954), aparicions constants del color vermell– que per moments peca d’indulgent, sobretot perquè ni de lluny resulta tan eloqüent com el rostre de Patricia López Arnaiz a l’hora de mostrar les marques inesborrables de l’abús.