Històries de gent normal

Adaptació del còmic homònim de Paco Roca, ‘La casa’, que arriba avui a les pantalles de cine, relata les relacions entre tres germans mentre recorden vivències del seu passat a la casa familiar on ha mort el seu pare. Parlem amb el seu director, Álex Montoya, i el mateix Roca.

Històries de gent normal

QUIM CASAS

4
Es llegeix en minuts
Quim Casas

L’acció de La casa, pel·lícula d’Álex Montoya que va aconseguir els premis al millor guió, música i el del públic al festival de Màlaga i que s’acaba de presentar al BCN Film Fest, comença el 21 d’octubre del 2015. El còmic homònim de Paco Roca es va editar el desembre d’aquell any. La fidelitat a la novel·la gràfica original és gairebé absoluta, tret d’alguns canvis i matisos. Roca ja havia sigut adaptat abans en format d’animació (Arrugas) i també s’havia portat a la televisió una obra dibuixada per ell, El tesoro del cisne negro, convertida en la sèrie d’Amenábar La fortuna. Aquí s’enfronta a l’adaptació en imatge real d’un còmic autobiogràfic en el qual va relatar les relacions amb els seus germans un any després de la mort del seu pare. El dilema és què fer amb la casa on van passar tantes hores de la seva infància i on el pare va viure els últims anys de la seva vida.

Quan li proposen adaptar un dels seus còmics, ¿què li demana al director? O dit d’una altra manera, ¿com el va seduir Álex Montoya per portar al cine La casa? "L’Álex va començar a treballar en el film poc temps després de sortir el còmic –explica Roca–. Era difícil de traslladar, ja que és una història molt personal sobre els meus pares i la casa que funcionava més amb emocions que amb una estructura clara. Amb l’Álex vam connectar immediatament. Vaig veure un film seu anterior, Asamblea, i em va agradar molt com manejava els personatges. Parlem molt de les pors que tenia ell al fer l’adaptació".

El còmic i la pel·lícula comencen igual, amb una situació de molt impacte dramàtic tractada subtilment: el pare pateix un atac a l’interior de la casa, es recupera pesadament i surt a l’exterior; en la seqüència següent, un any després, un dels seus fills i la companya d’ell entren a la casa i sabem que el pare va morir. Roca enquadra les vinyetes d’una manera concreta i veiem el rostre del pare. Montoya compon els plans de manera diferent i no li veiem la cara. "Ens guardem el rostre del pare per més endavant –comenta el director–. El primer guió que vaig fer era igual que el còmic del Paco. Després, en els tractaments següents, augmentem la tensió entre els germans i guardem el pare fins que passem a l’hospital, i llavors ell recorda coses del passat per primera vegada".

Luis Callejo interpreta el pare, que anirem descobrint mitjançant records alterns dels seus fills filmats com si es tractés de pel·lícules familiars. David Verdaguer és el José; Olivia Molina, la seva companya Silvia; Óscar de la Fuente és un altre dels fills, el Vicente, i Lorena López és la filla, la Carla, tot i que en realitat el tercer germà és home i es diu Carlos. "Posa-hi coses teves, em deia el Paco", recorda Montoya, i de la seva collita hi ha altres elements, com la festa de tota la família i l’aparició d’un menjadiscos, aquell artefacte tècnicament a prova de bombes que et podies penjar a l’espatlla i permetia escoltar discos senzills i caminar o ballar alhora.

"Funciona molt bé en el cine"

Roca i Montoya dialoguen entre ells: "El que has col·locat tu funciona molt bé en el cine, com la música, però no m’hauria donat joc en el còmic", li diu Roca. "Volíem utilitzar Porque te vas, la cançó que apareix a Cría cuervos de Saura, però la meva dona, que és també productora del film, em va suggerir que en posés una altra de Jeanette, Oye papá, oye mamá", li contesta Montoya.

En la vida real, la casa se la va quedar el mateix Roca. I allà s’ha rodat el film durant 25 dies hàbils; Roca va dedicar un any i mig al guió, als esbossos, al dibuix i al color de la seva obra. Però la casa actual no és exactament igual a la dibuixada en el còmic: "N’havia reformat una part i la geografia de la casa no és avui exactament la real, així que hem hagut de falsejar-la una mica perquè sigui com la dibuixada".

Notícies relacionades

"Quan treballes amb l’autobiogràfic tens pudor i et censures una mica –reflexiona Roca–. Anava a despullar els meus germans, no només a mi". El personatge que el representa no és dibuixant, sinó novel·lista. "Aquesta distància amb la realitat em servia molt. Faig històries de gent normal fent coses normals i busco en la quotidianitat els elements amb què ens sentim identificats". Els seus germans, al principi, no entenien l’interès de la ficció proposada per l’autor.

"El Paco és molt sintètic, fa traços simples, colors senzills", diu Montoya. ¿Com portar aquest particular món i estil a les imatges reals en moviment? "El cine pot jugar en un territori diferent del del còmic. Un dibuix mai pot ser un actor", opina Roca. ¿Van llegir la novel·la gràfica els integrants del repartiment? "Molts van comprar el còmic, o l’ havien llegit, però jo deixo fer als actors, ells són professionals i contribuiran a la construcció dels personatges", explica Montoya. El cineasta també va guardar una certa distància i no va voler conèixer els germans de Roca al fer la pel·lícula.