El comiat

No ens enganyem, l’episodi que ens està tocant viure als culers respecte a la continuïtat o no del nostre primer entrenador, és del tot lamentable.

Barcelonista de bressol, ho estic patint com una eterna punyalada que va entrant i entrant lentament, que notes com esquinça i ningú sembla fer res per aturar-ho.

I sense poder evitar-ho, aquesta situació que en altres èpoques seria gairebé privada des del seu origen fins a la seva conclusió, avui, en plena era de la comunicació infinita, gairebé es pot seguir en directe com si visquéssim sotmesos i victimitzats en una gegant i dolorosa casa del Gran Hermano d’escala nacional.

¡Que algú hi posi seny!

Xavi Hernández i el president Joan Laporta adoren el Barça, i només per aquest fet, inqüestionable, hauríem de tractar tots no només els protagonistes el final d’aquesta història amb la grandesa i la decència que mereix. No, el problema no és d’estima, d’afecció o de respecte envers el club, avui hi ha un problema de joc i resultats que deteriora relacions i comunions.

Parlo de relacions perquè també em consta el gran afecte que hi ha entre president i entrenador, però alguna cosa ha fallat, la confiança d’antany s’ha pansit i cal enfrontar-se a la realitat amb la urgència que requereix el moment perquè la daga, que ja ha ferit molt, no acabi de matar.

Tots hem patit en les nostres vides haver d’enfrontar-nos a un adeu dolorós, costa, no trobes el com, ni l’on... No saps com afrontar-lo, però saps que ho has de fer i aquí estem: donant voltes a l’agitat coixí de les àrdues decisions i les eternes nits d’insomni.

Laporta ha tingut dos excel·lents moments per assegurar un fins aviat sense gaire dolor, el primer amb la renúncia de l’entrenador, i el segon amb la famosa reunió al seu domicili, però es va resistir, no ho va fer i avui ja no pot esperar més...

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

Qui sap, potser la llosa de la immaduresa i precocitat d’avui, amb el temps i l’experiència puguin convertir-se en la glòria del demà.

Pel nostre Barça, avui ferit, que en aquest adeu regni una abraçada, no un cop de porta.