Assassinat en el Renaixement

Cap a 1557, 46 anys després d’aquell prodigi pictòric, la situació és una altra de diferent. El papa Pau IV impulsa a Itàlia la Santa Inquisició, crea l’Índex dels llibres classificats com a herètics o immorals, culmina el Concili de Trento i tot i que no aconsegueix que es destrueixi la Creació de la Sixtina, obre la porta que s’imposessin uns púdics vels sobre les imponents carns de Déu, genitals inclosos.

Aposta atrevida

Aquest és el context en què Binet imagina un assassinat, el del pintor Pontormo, que ha pintat uns frescos a la ciutat de Florència –avui perduts– que intentaven rivalitzar amb els de la Capella Sixtina. L’autor fa una aposta atrevida, la de la novel·la epistolar policíaca, que convoca una nòmina de reis, aristòcrates, artistes, religiosos i gent notable i popular intentant revelar un misteri. Així Giorgio Vasari, el primer crític d’art de la Història, i mà dreta del duc Cosme de Mèdici, és l’investigador i un avi Miquel Àngel, el seu confident més pròxim, mentre que l’escultor Benvenuto Cellini ordeix una trama de conspiracions internacionals i mentides locals. I com si fos una novel·la d’Agatha Christie, Binet col·loca al principi de la seva novel·la una llista i descripció de 20 corresponsals, tots ells reals.

El que ja no és tan real és que Pontormo, un artista desconegut que està sent reivindicat en els últims 15 anys, fos assassinat. "Tenia moltes ganes d’escriure una novel·la ambientada en el Renaixement –explica l’escriptor a través de la pantalla de l’ordinador vestit amb una samarreta ad hoc que dona compte de la seva passió per l’època– i sabia que el meu investigador havia de ser Vasari, un home acostumat a observar les vides dels altres. Pontormo m’interessava perquè és una espècie de doble maleït de Miquel Àngel. Arriba massa tard a la revolució artística que promou el Renaixement, en un període crepuscular, el manierisme, i, com és sabut, tot el que és crepuscular és sempre molt atractiu per als novel·listes".

Armar una novel·la amb tantes peces ha sigut una laboriosa tasca i l’autor ensenya amb orgull les grans fitxes que ha creat per a tots i cadascun dels seus personatges on especifica els seus trets de caràcter, el seu estatus, les seves relacions familiars i les seves actuacions el dia de la mort. L’únic que li ha faltat, diu, és posar tot això en relació sobre una paret de suro com fan els investigadors de les pel·lícules.

Doble significat

El títol de la novel·la té un doble significat, el de la perspectiva, descobriment tècnic materialitzat en aquella època, formulat per Brunelleschi, que va fer fer un pas de gegant a la pintura, i les diferents perspectives sobre la realitat que imposen els diversos narradors no sempre fiables. "Em va semblar interessant col·locar el lector en una posició d’investigador una mica pròxima a la paranoia, perquè tots són sospitosos".

Segons l’escriptor, que es defineix com a vell marxista, tots nosaltres subscriuríem avui el pensament que Miquel Àngel va escriure al seu pare: "Són temps dolents per a l’art". Si la contrareforma va tallar les ales a una creativitat libèrrima amb imposicions moralistes, avui, diu, el tema de la correcció política està mediatitzant la llibertat d’expressió: "I això passa tant en una ultradreta que, com el cas d’un governador a Texas, promou la prohibició de les escenes de sexe a Shakespeare, com en una esquerra censora que, tot i que sigui per bons motius, s’ha de plantejar qui decideix el que està bé i el que està malament".

Asocial i rondinaire

Notícies relacionades

Els estilistes que revolucionen la moda

Russel T Davies: "Feia falta un Doctor Who per a aquests temps moderns"

Aquest context històric abraça el misteri de la (inventada) mort de Pontormo, un individu asocial i rondinaire que va torçar i va manipular les lleis de la perspectiva, i aporta un bonic marc social i artístic. Però en definitiva el que importa és la vella llei del Cluedo: qui va matar qui, a quin lloc i amb quin instrument mortífer ho va fer.

La segona i la tercera pregunta es responen fàcils: a la capella de San Lorenzo, a Florència, on Pontormo va fer el seu fresc, i amb un cisell que va acabar clavat al pit de l’excèntric artista. Qui ho va fer i per què deixarà el lector amb la boca oberta.