Guerra civil versemblant

Texas en conflicte, igual que Califòrnia. A Portland ha aparegut una facció maoista, com si es tractés del maig parisenc de 1968 reviscut. El president dels EUA ha desmantellat l’FBI, cosa mai vista. Les autopistes, autèntiques artèries del país, han sigut totalment o parcialment destruïdes. En la situació actual de conflicte armat, de guerra civil, com la que es va produir al segle XIX entre el nord i el sud per abolir l’esclavitud, els dòlars canadencs tenen molt més valor que els americans.

Notícies relacionades

Biel Mesquida, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: "Som soldats de la cultura catalana"

El milió d’euros d’Aena fa saltar la banca dels premis a obra publicada

Aquests són només alguns dels elements que pinta Alex Garland, cineasta inclassificable com n’hi ha pocs, també imprevisible i inestable, capaç de grans èxits i de cites una mica més vulgars, a la seva última pel·lícula de rotund títol: Civil war o els Estats Units immediatament després de Trump i Biden, de Kamala Harris i Ron DeSantis, en una enemistat asfixiant que condueix a una nova contesa civil contemplada, al llarg del metratge, des del punt de vista d’un grup de periodistes que volen documentar tan excepcional situació.

Garland gestiona molt millor el context, i les situacions que es deriven d’aquest enfrontament fratricida –la seqüència amb Jesse Plemons és una de les més expeditives a l’explicar la desraó de tota contesa–, que els personatges. En aquest sentit, la fotoreportera amb nom il·lustre (Lee Miller, com la fotoperiodista real) que encarna Kirsten Dunst s’estova dramàticament massa a la part final, sense venir gaire a tomb tal com Garland ha dibuixat les seves característiques, i la jove aspirant a ocupar la seva plaça resulta discutible. El to global és el d’una molt bona idea, no exempta de moments intensos, que només qualla a mitges.