¿És possible la reconciliació?

Diumenge passat es va commemorar el 30 aniversari de l’inici del genocidi a Ruanda. El mateix dia es projectava al festival D’A la pel·lícula Hate songs, en la qual el cineasta barceloní Alejo Levis evoca aquells esdeveniments que Europa, els Estats Units i l’ONU van mirar de reüll, sense involucrar-se. El film s’estrena a les sales el 19 d’abril.

En la xerrada amb el director i un dels seus actors, Àlex Brendemühl, descobrim alguns aspectes d’aquella crua realitat alhora que el tipus d’aproximació que han fet sobre la història real. "Ha sigut casualitat que el film s’estreni coincidint amb el 30 aniversari", ens explica Levis. "La idea va sorgir quatre anys enrere, però les complicacions per a una producció d’aquestes característiques van fer que el rodatge es retardés". El procés de documentació, escriptura i preproducció va ser molt laboriós. Els exteriors es van rodar a Ruanda i els interiors a Bilbao.

I aquests interiors són fonamentals, ja que Hate songs es desenvolupa íntegrament en un estudi radiofònic on dos actors ruandesos, una de l’ètnia tutsi i altre dels hutu, interpreten una radionovel·la de ficció sobre el genocidi perpetrat 30 anys abans. Els personatges, Stépahnie i Ncuti, estan encarnats per Nansi Nsue i Boré Buika. Brendemühl dona vida al Simón, el tècnic belga de la ràdio.

Consignes entre cançons

L’emissora és la Radio des Mille Collines, la ràdio de l’odi. "La finançava un hutu radical. Era una ràdio per a la joventut que combinava cançons amb els missatges genocides. La música servia perquè la matança fos més distesa. Posaven temes de moda i també d’un cantautor hutu les lletres del qual anaven en contra dels tutsis, i entre cançó i cançó llançaven les consignes", explica el director. Al film se senten temes de The Cramberries i Nirvana. Divendres passat va fer també 30 anys de la mort del seu líder, Kurt Cobain.

Levis crea un clima molt incòmode, no només per tancar els seus personatges en un espai tan reduït, però que alhora, gràcies a la planificació i la gestualitat actoral, respira bastant. Es tracta també del text que els dos actors de la ficció han d’interpretar, el que genera en la memòria de tots dos i la comesa ambigua del tècnic de so. "L’Alejo em va enviar uns vídeos del personatge en què es basa el Simón", explica Brendemühl. "Va haver de donar comptes a un tribunal penal internacional. Hi ha vídeos a Youtube del judici en els quals intenta justificar la seva incapacitat d’oposar-se a les directrius que li enviaven i posar fre a aquesta onada d’odi. És un home gris, anodí, mediocre, però que no genera un obert rebuig".

Notícies relacionades

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

"Vaig tenir una sensació de buidor"

La pel·lícula planteja la pregunta que aleteja després de totes les guerres civils i genocidis. ¿És possible la reconciliació després de la barbàrie? Per a Levis, "Ruanda ha aconseguit un nivell important de reconciliació, la gent conviu, però és una dictadura". Hi ha un moment del film en el qual l’actriu diu la paraula tutsi i l’hi neguen. Ara són tunesis. "No es pot dir cap de les dues paraules, ara tots són ruandesos", explica Levis. Per a Brendemühl encara està pendent una reflexió veritable "sobre el desastre i el caos que van deixar les potències colonials".

Mentre es va aclarint la participació del Simón en els fets, afloren en els dos actors els records del genocidi quan eren uns nens. "Em vaig plantejar el film des del punt de vista de l’Stéphanie. És una estrangera a la seva pròpia terra, ja que de petita la van enviar a França. Ella no ha passat pel procés de reconciliació del país", apunta el director d’un film que mostra en retrospectiva uns fets de singular violència.