"En els últims tres minuts de la teva vida només val la veritat"

J. A. Bayona (48 anys, Barcelona) apareix amb un lleuger retard en un d’aquests locals de l’Eixample barceloní on els guiris s’apilen per fer un brunch. Avui el lloc està estranyament semibuit, i a l’entrar-hi, passa desapercebut. Saluda breument i es posa en mans del fotògraf amb cortesia protocol·lària. El director del moment del cine espanyol es deixa fer i només demana comprovar una de les fotografies perquè, ell s’excusa, no ha tingut temps de pentinar-se. Una vegada ja asseguts per començar l’entrevista, tota la seva atenció es dirigeix cap a un llibre que es troba a sobre de la taula amb imatges del rodatge de la seva última pel·lícula. Són uns minuts en els quals, definitivament, està absort i la resta –una mica incòmodes en l’espera– som espectadors de la seva bombolla, que des de fa mesos és la La sociedad de la nieve, que avui arriba a la plataforma Netflix.

Són poc més de les deu del matí i Bayona trenca el silenci amb una petició irrellevant per a tothom menys per al seu germà bessó, el més expansiu dels dos. "S’ha demanat un cafè", lamenta Carlos en veu alta. Bayona reconeix amb la boca petita que ha tornat al cafè perquè està dormint poc. Porta uns dies que no es troba del tot fi, però a més continua combinant la promoció a Espanya amb la internacional. "Quan dormo pitjor és quan no estic rodant perquè s’ajunta feina amb oci. Ahir me’n vaig anar a dormir tard perquè em vaig quedar veient una pel·lícula a casa". La pel·lícula de la qual parla és Maestro, de Bradley Cooper, que també està en totes les travesses per als Oscars.

La sociedad de la nieve ha sigut preseleccionada en quatre apartats (millor film internacional, millor música original, millors efectes visuals i millor maquillatge i perruqueria) i Bayona és el primer a collar perquè no es dilueixi el hype. "És l’única persona que conec que viu la promoció amb la mateixa intensitat que un rodatge", apunta una persona del seu equip. I això és dir molt, perquè Bayona es va endinsar tant en la història dels supervivents de l’accident als Andes del 1972 que abans de rodar va dormir en una tenda de campanya al mateix lloc on es va estavellar l’avió.

"En els rodatges ho passo fatal i alhora se’m passen molt ràpid", reconeix. "O sigui, realment està fet per a mi; és on jo flueixo. Moltes vegades estar en el set és horrible perquè les coses no surten, però és el que m’agrada. Perquè la gran recompensa és quan al final trobes el que busques". Les persones consultades per a aquest reportatge que van participar en la pel·lícula recorden la feina com un projecte "amb bastanta pressió perquè es complissin els terminis" i Bayona com "un director molt exigent amb una idea molt clara del que vol".

Ara el director, que ja sap que també compta amb una nominació als Globus d’Or, celebra cada reacció positiva que li arriba de la pel·lícula. "Només rebo coses bones", insisteix mentre fa scrolling amb el mòbil per mostrar-me mencions de la bona acollida en el cine. L’escena s’allarga mentre creix el seu entusiasme. "Crec que molts espectadors es poden sentir identificats amb la crueltat que va patir aquesta gent perquè tots hem passat per moments en els quals sentim que la vida s’està acarnissant amb nosaltres. I ells van ser un exemple de resiliència i de col·laboració".

Bayona vol que la seva pel·lícula emocioni al màxim però reivindica que, no per això, el seu cine és menys honest. "El recurs fàcil era tirar de l’èpica de l’heroi però per a mi l’autenticitat era l’objectiu. La meva manera de pensar en el públic és que els arribi i entenguin el que vull explicar. Es veuen moltes pel·lícules en les quals el director vol explicar alguna cosa però el públic no ho entén, ¿saps? I en aquest sentit és on jo defenso un cine accessible".

Bayona ho ha reconegut en més d’una ocasió: va créixer en una família en la qual no es parlava de sentiments (hi havia altres prioritats, com per exemple arribar a fi de mes) i va trobar en el cine un espai per fer-ho. La seva última pel·lícula, m’assegura, l’ha ajudat a mostrar-se més sincer amb les seves emocions, així que el convido a respondre un qüestionari atípic. Un que inclou preguntes del qüestionari Proust (un test pensat per revelar la veritable naturalesa de cada individu) i de l’entrevista que es va fer Capote a si mateix a tall d’autoretrat el 1972. "Perfecte, però jo soc més de Capote", avisa Bayona.

La principal característica del teu caràcter...

Soc Tauro. Et diria que el principal tret és la tenacitat però no vull que soni arrogant. ¿Potser la tossuderia? Perseverança més que tenacitat. Perquè amb la tenacitat sembla que m’estigui llançant flors.

El teu estat d’ànim més comú és...

Inquiet.

La teva por més gran....

La mort.

Un tret que no suportis de tu mateix...

¿Què no m’agrada de mi? [S’ho pregunta mentre mira el seu germà]. No m’agrada el fet de fer-me de menys, ¿com diries això? No, mira: no suporto de mi la falta de paciència.

La teva idea de la felicitat perfecta és...

Trobar-me en una sala de cine mirant una pel·lícula que m’agradi. O sigui, perdre la noció del temps perquè et sents més que còmode allà. Això em passa quan estic rodant. Un dia de rodatge em fa la sensació que em dura 10 minuts perquè em passa volant. És quan sento que estic fluint.

Una virtut sobrevalorada...

La bellesa. No és cap mèrit perquè ja et ve donada. Quan Brad Pitt va complir els 60 anys, totes les persones deien que és molt guapo, però això no té moltíssim mèrit. En tot cas, potser serà dels seus pares. Jo admiro la bellesa com a ens, però no com a virtut.

Una cosa que valoris molt en els altres...

L’honestedat. El fet de tenir un diàleg honest. Quan treballes en cine es valora molt. El cine és una actitud contínua de supervivència i aquí mentir, o intentar buscar dreceres, sempre és mal assumpte. Com deia Guillermo del Toro: vivim tots per als tres últims minuts de vida i llavors el que val és la veritat.

Si haguessis de viure en un sol lloc, sense poder sortir-ne mai, ¿quin elegiries?

¡Hòstia, que difícil! En una sala de cine on constantment es passessin pel·lícules... tot i que m’acabaria tallant les venes. La vida és canvi. Si no hi ha canvi, un es torna boig. Però una sessió contínua de cine no em sembla malament.

¿Prefereixes els animals que la gent?

No. A mi em molesta molt com s’humanitza els animals i es deshumanitza les persones. Els pobres animals no en tenen culpa, però em sembla un dels pitjors mals de la societat en la qual vivim. Les xarxes socials estan plenes de gossos actuant com a persones i després les persones s’estan morint en una guerra i no atenem aquestes imatges.

¿Et consideres una persona cruel?

No. De l’1 al 10 ... un 3. No soc perfecte i de fet moltes vegades et trobes veient la televisió des de casa i hi ha un moment en el qual ja estàs insensibilitzat amb tot allò que veus. I això també és una manera de crueltat.

¿Alguna vegada has volgut matar algú?

No. ¿Alguna vegada he desitjat que algú es mori? Ho puc haver pensat un parell de segons i després se’m passa. Però, bé: sí, hi ha gent malvada al món que ho pots pensar i dir-te a tu: tant de bo, ¿no? Dius: mala herba mai no mor, que és una manera inconscient de desitjar la mort de l’altre.

¿Quines qualitats busques en els amics?

La diversió. En els amics el fet de riure és fonamental i la capacitat d’escoltar; que puguis parlar. Jo el que més admiro sens dubte de la gent en general és el fet de poder aprendre. Ahir vaig estar amb David Trueba i al final li vaig acabar demanant el telèfon perquè li vaig dir: "He de passar més temps amb tu, David". Perquè no paro d’aprendre i és addictiu. És que aquesta família és increïble. Amb el Fernando, que som molt amics, igual.

¿Et consideres una persona sincera?

[S’ho pensa]. Cada vegada més. Aquesta pel·lícula m’ha ajudat molt en aquest sentit. Si alguna cosa m’ha canviat aquesta pel·lícula és a obrir-me més als altres. Mostrar més la meva vulnerabilitat. M’ho deia un amic que és psicòleg. Un dels meus grans punts forts és el fet de reconèixer la meva vulnerabilitat. I és veritat: el cine és una qüestió de supervivència i les mentides són un atzucac. No ajuden a sobreviure.

Notícies relacionades

La Terrrazza compleix 30 anys a l’aire lliure

El debat sobre els límits del ‘true crime’ també va atropellar Carrère

¿Què t’escandalitza, si és que hi ha alguna cosa que encara t’escandalitzi?

La maldat. És una mica evident, però gent que actuï malament a consciència. Això no em cap al cap i m’enfurisma.