Els joves i la cultura a Europa: de l'òpera dempeus a 13 euros a Viena al bo cultural alemany de 200 euros

Per falta de possibilitats de desenvolupar l’amor a la música no quedarà: a Alemanya hi ha 934 escoles superiors públiques de música, a les quals acudeixen uns 1,5 milions de més petits de 16 anys. El nombre de les privades és de 4.500. A l’escola primària s’aprèn a escala bàsica el maneig d’un instrument i un de cada cinc menors consolidarà aquest aprenentatge més enllà de la secundària. Però tot just un 17% dels visitants a l’òpera o el teatre entren a la categoria dels U30 –o unter 30, denominació que inclou els que es troben per sota dels 30 anys. El gruix del públic el formen els jubilats, amb un 28%.

El principal obstacle per trencar aquest sostre de vidre són, òbviament, els preus de les entrades. Però s’ha de dir també que la demografia no ajuda a desplaçar el percentatge. Un 23% de la població alemanya –uns 83 milions– és entre els 40 i els 59 anys, mentre que el percentatge de les persones més grans de 60 sobrepassa el 25%.

"El Govern alemany està determinat a impulsar l’accés a la cultura dels joves, perquè d’ells en dependrà el futur de la vida cultural del país", afirmava la ministra de Cultura, la verda Claudia Roth, al presentar l’estiu passat el KulturPass o passaport cultural. És una mena de xec regal per 200 euros que reben totes les persones que aquest 2023 ha complert els 18 anys i que el beneficiari –uns 200.000 joves– pot destinar a llibres, teatre, òpera o qualsevol altra activitat cultural. És una experiència pilot, que Roth pretén perpetuar. Com gairebé tot, es presenta en format d’aplicació.

A Alemanya tot funciona d’acord amb el seu model federal i això afecta directament la cultura, competència directa dels länder –estats federats–. La ministra de Cultura té, en rigor, rang de secretària d’Estat. Les iniciatives nacionals com el seu passaport cultural en són exemples aïllats, ja que correspon a cadascun dels 16 länder gestionar la seva oferta cultural. Però hi ha trets comuns o fins i tot certa competència per destacar entre, per exemple, la ciutat-estat de Berlín i Munic, capital del land més identificat amb la prosperitat i el poder econòmic.

Berlín lluita contra la seva condició de ciutat deficitària i intenta que això no envaeixi el seu teixit cultural, fonament del seu atractiu. Quant a les ofertes als U30, hi ha el ClassicCard. Es tracta d’una aplicació que permet a l’usuari ubicar i accedir a les entrades més econòmiques de qualsevol òpera o teatre públics, a preus entre els 13 i els 15 euros. És necessari pagar una quota anual, que per als usuaris de 18 anys significa 18 euros, mentre que s’apuja un euro per cada any que passa, fins a arribar als 30.

Totes les grans institucions públiques de Berlín –incloses les tres òperes nacionals que conviuen a la capital alemanya, la Staatsoper Unter den Linden, la Deutsche Oper i la Komische Oper– ofereixen entrades amb descomptes de fins al 50% –tot i que no sempre per a totes les seves funcions– per als U30. I la possibilitat de comprar les denominades entrada últim minut a 10 o 15 euros, que en general surten a la venda entre una hora i dues hores abans de la funció. També aquí és de gran ajuda l’aplicació del ClassicCard, ja que ajuda a ubicar aquestes localitats.

La fórmula de les targetes joves s’estén a la resta del país i òbviament també a Munic, ciutat que competeix amb Berlín i també amb Dresden pel que fa a òperes i a teatres públics de primer rang. En qualsevol cas, inclòs on les autoritats no han impulsat aquestes targetes o aplicacions facilitadores de l’accés dels U30 a les entrades més barates, la fórmula de les localitats rebaixades per a estudiants, menors, així com aturats, refugiats o altres ciutadans amb baixos nivells d’ingressos, funciona d’una manera gairebé generalitzada, encara que amb percentatges que són variables.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

Simplement dempeus

Al final, no obstant, la fórmula que acaba trencant el sostre de vidre dels preus és la tecnològicament més senzilla i fins i tot llegendària: les entrades per assistir a concerts dempeus o amb visibilitat reduïda. N’hi ha no només a Alemanya, sinó també a la veïna Àustria, i permeten almenys escoltar òperes a preus que van dels 13 als 18 euros, inclòs a la Staatsoper de Viena. També a Àustria s’ha implantat la fórmula de la U, tot i que en aquest cas per a més petits de 27 –és a dir, U27–. D’altres, com la Pierre Boulez Saal, fundada per Daniel Barenboim en el cor de Berlín, van ampliar, en canvi, el concepte d’entrades rebaixades fins als U35. Aquest auditori, veí de la Staatsoper Unter den Linden, forma part de l’acadèmia que està impulsada per l’argentinoisraelià Barenboim i el seu amic de l’ànima, el ja finat intel·lectual palestí Edward Said, en suport de la formació de joves músics àrabs i israelians del Pròxim Orient.