Les Rencards: orgasmes de punk ie-ie

El dia que el guitarrista barceloní Marc Argenter i el baixista brasiler Gabriel Camargo Nogueira es van citar en un local d’assaig amb la directora i guionista lleidatana Merli Marlowe per inaugurar la carrera del grup Les Rencards, les coses no van ser exactament com esperaven. "En principi, la idea era fer una cosa com de ie-ie francès –explica Argenter-, però en aquell primer assaig Merli ja va començar a llançar-se a terra i a fingir orgasmes, com si estigués posseïda. I Gabriel i jo ens vam mirar i vam pensar ‘Això pot funcionar’". "Jo mai havia cantat com a solista en un grup –apunta Marlowe-, però, al trobar-me davant d’un micròfon, em va sortir aquest salvatgisme. I ells, en lloc de mirar-me de manera estranya o burlar-se’n, van encaixar la seva manera de tocar i em van donar molta confiança".

En aquest primer assaig ja va quedar definit el truc de màgia amb què Les Rencards han sorprès en els últims dos anys el públic de mig Europa: "La gent espera Françoise Hardy i es troba amb els Stooges", diuen. "De vegades –afegeix l’altíssima cantant–sembla que per fer garatge o punk hagis de tenir una determinada imatge o comportar-te fora de l’escenari com no sé què. I no. Tots tenim aquesta part visceral, sigui quin sigui el nostre aspecte". No anava, doncs, desencaminat aquest crític que després d’un concert de la banda va escriure que Marlowe era una cosa així com un Iggy Pop amb vestits de Mary Quant.

Cites romàntiques en francès

Rencard és la paraula francesa que es fa servir per al·ludir a una cita romàntica, tot i que les cançons del grup fan pensar més en llits desfets que en passejos pel parc. D’altra banda, que una banda de Barcelona es presenti davant el món amb un nom i unes lletres en la llengua de Jacques Dutronc pot semblar un exotisme capritxós, però Merli, que ha viscut molts anys a Bèlgica, assegura que això d’escriure en francès li surt "de manera natural". A més, el bateria del grup és Ian Kay, un lionès d’origen armeni (el seu veritable cognom és Kapoudjian) que, al marge de Les Rencards, lidera un molt recomanable projecte en solitari de power pop d’aire retro (cantat en anglès, això sí).

Les Rencards es van presentar per primera vegada davant el públic en plena pandèmia en les Jornades Musicals de l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona, lluny, per tant, del confort que els hagués brindat una actuació en una petita sala davant els habituals de la parròquia sixties barcelonina. Així van poder constatar que la seva proposta tenia el fust necessari per cridar l’atenció més enllà de la seva adscripció a una determinada escena. "No som el que es porta ara en els Grammy llatins, però tampoc crec que siguem un grup de veta de mercat –sosté Argenter–. Al cap i a la fi, el que fem és rock’n’roll".

Per precisar una mica més, l’aposta musical de Les Rencards tira cap al garatge-punk d’empremta dels seixanta (Argenter i Camargo tenen a les espatlles un extens currículum en bandes de rhythm and blues, freakbeat, merseybeat i punk-rock), tot i que dalt de l’escenari són capaços de barrejar Them amb Beck, els Stooges amb Roxy Music i els 13the Floor Elevators amb Serge Gainsbourg. La molt ufanosa lectura que fan del Qui est in, qui est out d’aquest últim és una de les tres úniques versions que el grup va incloure al seu elapé de debut, produït per una llegenda de l’underground novaiorquès, Mike Mariconda, i publicat pel segell lisboeta Groovie Records.

Amb aquest disc sota el braç, Les Rencards han pogut passejar el seu poderós directe per una desena de ciutats d’Alemanya, França i Portugal i han recorregut mig Espanya. En els seus concerts, a més de l’energia de les cançons, hi destaca l’acompliment escènic de Marlowe, amb unes coreografies que farien enrojolar Brigitte Bardot ("a Sevilla, uns mods molt rancis van marxar ofesos perquè Merli es tocava el cos", explica Camargo entre rialles), i una proposta estètica molt treballada, des de la roba que vesteixen els músics ("cal respectar la paleta de colors", diu la cantant amb sorna) fins a la simetria dels elements que hi ha disposats dalt de l’escenari.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

"Musicalment, el rock and roll dona per al que dona, però intentem cuidar molt la part visual, perquè per a nosaltres és un element molt important", assenyala el baixista. "A veure, nosaltres estem allà a dalt per fer un xou i amb la pretensió que ens paguin –afegeix Argenter-. Per tant, hem d’oferir alguna cosa que no et donin les persones que són a baix. La gent pot venir a veure’ns en xandall o com sigui, però nosaltres ens ho hem de treballar una mica més".

Sens dubte, als malmesos genolls de Merli Marlowe ningú els podrà dir que la chanteuse de Les Rencards no s’ho treballa. "Viens prendre avec moi / le risque de ta vie". ◼