La Mercè

Combat i emoció en memòria de Víctor Jara, 50 anys després

Un ric recorregut per l’obra del trobador, amb l’històric grup Inti-Illimani, Javiera Mena, Ana Tijoux, MC Millaray, Rusó Sala i Sílvia Tomàs, va entregar registres substanciosos i commovedors en una atapeïda avinguda de la Catedral

FERRAN NADEU

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

A més de passar a la història com a símbol i màrtir del cop de Pinochet el 1973, Víctor Jara va deixar un llegat de cançons substanciós, amb extrema subtilesa poètica, afecció folklorista i inquietud per expandir el llenguatge musical. A tot això, al mite i a la seva obra com a cançonaire, va rendir homenatge un concert, Mil veus per a Víctor Jara, tan ric en invectives polítiques com en suaus matisos artístics, aquest diumenge a l’avinguda de la Catedral.

Fa 50 anys que Víctor Jara va viure la seva tràgica hora final, i va tenir un caràcter emotiu aquest agermanament de veus xilenes i catalanes, reunides totes en el tema de benvinguda, ‘El derecho de vivir en paz’. Lletra amb vista al Vietnam, al «poeta Ho Chi Minh», allà on «revientan la flor / con genocidio y napalm». Pulcra i àmplia formació musical, amb direcció de Borja Penalba i Marina Alcantud, i una presència trencadora, la rapera maputxe MC Millaray, injectant el seu verb poderós a ‘La partida’ i evocant soferts testimonis dels dies del cop.

Cossos i fosses

El repertori de Jara cobria una amplitud de registres sonors i el concert se’n va ocupar, saltant de la galopant ‘El aparecido’, peça inspirada en Che Guevara a la qual es va afegir Ana Tijoux («Correlé, correlé, correlá / Correlé que te van a matar»), a la delicada ‘Luchín’, brodada per Javiera Mena. Paraules per als «desapareguts, afusellats, exiliats», per part de Tijoux, que va desplaçar la seva mirada a Catalunya, «on també es busquen cossos i hi ha fosses comunes».

Concert de la Mercè: Mil veus per a Víctor Jara a la plaça de la catedral. /

FERRAN NADEU
Notícies relacionades

La fondària emocional va anar a més amb Rusó Sala i un ‘Duerme negrito’ que va conduir a ‘El arado’, amb guitarra i derivada trotadora amb charango i percussions. «El sudor me hace surcos / Yo hago surcos a la tierra sin parar». Versos arrelats en la impassible quotidianitat campestre, dignes d’un Atahualpa Yupanqui, que van dialogar amb els d’‘A desalambrar’, de Daniel Viglietti, que va assumir Sílvia Tomàs. «Que la tierra es nuestra / es tuya y de aquel / De Pedro y María / De Juan y José». A ella li va correspondre recordar, en català, el ‘Manifiesto’ de Jara: «Jo no canto per cantar ni per tenir bona veu».

Per al tram final es va reservar als contemporanis del 73, els que ho van patir a la seva pell: Inti-Illimani, el grup xilè que aquells dies estava de gira per Europa i que es va quedar exiliat a Itàlia. Al capdavant, tres d’històrics, Horacio Salinas, Horacio Durán i José Seves, amb el seu instrumental andí i una selecció de temes que va abraçar la remota ‘El lago’ i el totèmic ‘El poble unido jamás será vencido’. D’allà, a un ‘Te recuerdo Amanda’ compartit, amb la seva memòria obrera i la pausa laboral de cinc minuts més commovedora de la música popular, apaivagant el lloc després del dol i la fúria.