‘Negu Hurbilak’, entre les ruïnes del conflicte basc

D’una pel·lícula sobre el terrorisme d’ETA i el conflicte basc estem habituats a esperar atemptats i persecucions, policies i encaputxats, i diàlegs que exposen clarament postures polítiques i ideològiques. Però l’última fins ara a abordar aquest assumpte, ‘Negu Hurbilak’, no és com les altres. «Al fer-la, mentre ens documentàvem, vam comprendre que aquest arquetip cinematogràfic és lluny de la realitat, i fins a quin punt sol oblidar-se de l’element humà», explica Ekain Albite, el seu director. «Per a tota la gent amb la qual vam tenir ocasió de parlar, el conflicte va tenir menys a veure amb la lluita armada que amb el dolor que es causa quan algú fuig, abandona la seva família i amistats, i assumeix la soledat», afegeix Adrià Roca, que també n’és el director.

‘Negu Hurbilak’, diem, no és una pel·lícula com les altres. La firma un grup anomenat Colectivo Negu, nascut fa uns anys en l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), i quatre dels seus membres han treballat junts darrere de la càmera: Albite i Mikel Ibarguren són bascos; Roca i Nicolau Mallofré són catalans. Ara la presenten al Festival de Locarno.

‘Negu Hurbilak’, asseguren, respon a una necessitat. «El Mikel i jo érem molt nens quan ETA va anunciar el cessament de l’activitat armada; de sobte s’acaba el conflicte i només queden unes ruïnes», recorda Albite. «A nosaltres ens va tocar caminar per aquelles ruïnes per saber més del que havia passat i, al fer-ho, ens vam trobar molt silenci, molta inaccessibilitat i molt tabú, perquè entre els que van viure allò més de prop la ferida continuava oberta, i feia mal». Per acabar d’omplir aquest buit, la pel·lícula observa una noia que, després de l’anunci de l’octubre del 2011, s’amaga en un poble navarrès amb la intenció de fugir a França i que, mentre espera instruccions, es veu embolicada cada vegada per més incerteses; en cap moment se’ns donen pistes sobre el seu passat i la seva relació amb el conflicte. La seva figura, afirmen els directors, és un reflex dels milers de persones que es van escapar del País Basc per por de ser represaliades, però «les emocions que representa són universals i compartides amb qualsevol persona que abandona la seva llar sense data de tornada», explica Roca.

«Una antiprotagonista»

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

El personatge principal de ‘Negu Hurbilak’, en altres paraules, és una dona que es manté a l’espera, en suspens, «una cosa semblant a una antiprotagonista», com la defineix Roca. «Una presència necessàriament passiva i estàtica que al llarg de la pel·lícula participa en poques interaccions físiques o emocionals i en pocs diàlegs». Més que amb la paraula, els directors comuniquen la tensió i l’angoixa que la seva situació li provoca a través del retrat tant de la natura que envolta el poble navarrès de Zubieta, on el rodatge va transcórrer en la seva integritat –«amb aquella boira tenebrosa que ho envaeix tot, amb aquelles muntanyes gegants i aclaparadores»–, com dels rituals quotidians, sovint misteriosos i fins i tot violents, d’una comunitat «que viu ancorada en un passat gairebé primitiu», i que la pel·lícula recrea a través d’un grup d’intèrprets elegits entre els veïns de la localitat. Jone Laspiur, guanyadora del Goya el 2021 pel seu treball en ‘Ane’, és l’única membre del repartiment amb experiència professional prèvia.

Mentre la ràdio i la televisió anuncien el principi del final del conflicte, el seu personatge afronta una nova etapa vital durant la qual el conflicte, en canvi, es mantindrà molt viu. «Per descomptat, l’anunci del cessament de l’activitat armada no va significar el final del conflicte basc», comenta Roca. «Al llarg de les dècades, els traumes que va causar s’han convertit en un element vertebrador del funcionament de la societat basca». Precisament per això, els directors de ‘Negu Hurbilak’ estan preparats per a la polèmica que la pel·lícula pugui generar quan entri en contacte amb el públic. «De fet, fins a cert punt és una obra que busca deliberadament agitar l’espectador», explica Albite. «Crec que el fet de pertànyer a una generació posterior ens atorga una distància saludable; potser ens permet plantejar preguntes sobre el que va passar que, per als que ho van viure més de prop, continuen sent doloroses. Tant si genera elogis com si provoca odi, ens sembla bé. L’important és que doni peu a la reflexió i al debat».