Savall versus Bieito, dos mons units per ‘L’incoronazionne di Poppea’

El director musical Jordi Savall (Igulada, 1941) i el director escènic Calixto Bieito (Miranda d’Ebre, 1963), tan genials com diferents, es troben cara a cara per primera vegada al Gran Teatre del Liceu en una aplaudida i impactant versió de ‘L’incoronazione di Poppea’, estrenada a Zuric el 2018. La primera funció al Liceu es representarà dilluns vinent i hi ha moltes ganes de veure el resultat de la unió d’aquests «titans», com els va qualificar Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu que ha aconseguit reunir-los malgrat tenir tots dos visions diferents respecte a aquesta obra barroca de Claudio Monteverdi que va veure la llum el 1642.

«Malgrat el meu respecte i admiració per la imaginació de Calixto tinc el deure moral de manifestar honestament, amb la màxima claredat, que no comparteixo l’ús exagerat i innecessari, per a mi, de tanta violència gratuïta introduïda en la posada en escena» va manifestar Savall durant la roda de premsa de presentació d’aquesta producció. Savall és músic humanista, defensor de la concòrdia i la pau, amb una dilatada experiència de més de mig segle i fundador de grups com Hespèrion XXI (1974), La Capella Reial de Catalunya (1987) i Le Concert des Nations (1989). Per a ell el principal és posar en valor l’univers d’emocions i de bellesa que hi ha a cada obra.

Bieito és un director escènic que ha revolucionat l’òpera amb potents muntatges, no sempre apreciats pels espectadors més conservadors. Ha rebut nombrosos premis i ha despertat l’interès de nous públics per l’òpera. Les seves propostes agradaran més o menys, però mai deixen indiferent. Al Liceu, per exemple, encara es recorda la polèmica generada amb la seva versió d’‘Un ballo in maschera’.

El director no té problema en reproduir escenes violentes o de sexe a les seves obres, però salta quan volen encasellar-lo qualificant el seu estil de tarantinià. «Soc un director polièdric. Tota la meva feina depèn de la història i de la música que hagi de portar a escena, principalment, de la música», va aclarir Bieito que a Barcelona compta amb un repartiment espectacular amb alguns dels protagonistes que van estrenar la producció a Zuric com David Hansen (Nerone) i Julie Fuchs (Poppea) que s’uniran a altres destacats intèrprets com Magdalena Kozena (Ottavia) i Xavier Sabata (Ottone).

Estira-i-arronsa

Savall va recordar que el mateix Monteverdi donava prioritat sovint al teatral davant el vocal, però va insistir: «No estic d’acord amb certes escenes, però tota la bellesa i emoció d’aquesta partitura estarà amb nosaltres. Jo trauria un parell de cops de puny i cops, però la resta està molt bé». A què Bieito, rabent i veloç, va respondre amb sorna: «És que no porto la màquina de comptar assassinats, no sé quants n’hi ha».

El responsable de la posada en escena va recordar que «tot l’art és interpretació i reinterpretació des de les pintures rupestres d’Altamira fins als nostres dies». Bieito utilitza en els seus muntatges accions que enganxin l’espectador i l’atrapin. «En aquesta òpera s’ajunta tot el que dona poder, el sexe, el luxe i la vanitat, que juntament amb la gelosia i l’enveja mouen el món. I com quan la vaig fer veia que tots s’estava fent ‘selfies’, he explorat la idea: la vida és una selfie».

En realitat, per a ell aquesta òpera és atemporal. «És un fresc de diferents personalitats personalitats on tot és possible, com a la vida. És especialment sensual, com el poder. I com en un bon Shakespeare, hi ha dosi de violència, d’amor, de sexe i de poesia servits amb una música que et fa somiar».

L’obra barroca de Claudio Monteverdi amb llibret de Gian Francesco Busenello que pot interpretar-se com un retrat la Venècia corrupta i dissoluta de la seva època (s. XVII) o com un elogi al·legòric al poder absolut. Bieito l’ha transformat en un reflex de la nostra «vanitosa societat» obsessionada per la ‘selfie’. En ella les escenes amb sang, sexe i violència proliferen enmig d’una original escenografia de Rebecca Ringst on l’orquestra queda totalment integrada. «Al principi era escèptic amb ella, però ara em sembla fantàstic», va admetre Savall.

Notícies relacionades

Leonard Cohen i ‘Hallelujah’, de la mística a l’orgasme

François Villon, el poeta criminal que fascina amb els seus versos

Savall ja sabia on es ficava quan va acceptar aquest projecte, però «una cosa és veure un vídeo de la producció i una altra trobar-t’hi davant». I no li queda cap altra que posar-se al servei de l’escena. «Malgrat la meva crítica a certs aspectes, estic implicat que la música funcioni i en reforçar la idea dramàtica que té Calixto. Cal separar una cosa de l’altra», va aclarir Savall que només dirigirà les tres primeres funcions. De la resta se n’ocuparà Luca Guglielmi.

«No es preocupin, perquè malgrat el que passa a escena, tots els que estimem Monteverdi sempre posarem en valor tota la bellesa i l’emoció de la seva música». I va deixar clar que «malgrat la ‘disbauxa’, la violència i les contradiccions, nosaltres continuarem sempre cantant i tocant compromesos amb el sentit profund de les arts, convençuts que la bellesa salvarà el món».