Festa amb soul, fúria hardcore i cants a Beelzebub en la primera jornada del Primavera

En la primera jornada del festival, ja amb tot el recinte habilitat (després de la seva obertura parcial de dimecres amb Pet Shop Boys), es va veure des de mitja tarda tant públic com sempre, multituds rampants que van atendre propostes en principi minoritàries com el rock d’art i assaig de Black Country, New Road. Un art-rock d’extrems, capaç de la filigrana més sensible i de torrencials remolins instrumentals, que ens parla d’inestabilitats anímiques, ara en la veu de la baixista Tyler Hyde (que assumeix les tasques del torturat i evadit Isaac Wood). El grup es va assentar en el material de la seva nova etapa, del disc ‘Live at Bush Hall’, amb temperamentals marors, amb violí i saxo, en temes com ‘Turbines’ i ‘Dancers’. 

Amb Caroline Polachek

Aquí, a la gran esplanada coneguda cordialment com a Mordor, Alex G va exhibir el seu meritori cançoner pop, sensible i de tacte aspre, amb números com ‘Mission’, a què es va afegir la veu de Caroline Polachek. I, en contrast, els nois de Turnstile van demostrar que sota el signe del hardcore encara és possible capgiraar un recinte amb urgència i invitació a un ‘pogo’ dels d’abans. Actuació imparable a cavall d’un ‘setlist’ que no va donar treva, de ‘Mystery’ a ‘Blackout’.  

Es veien rondant pel lloc individus amb samarretes ‘heavies’: ¿postureig irònic o amor sincer? En el Primavera ja va actuar una vegada Motörhead (a més de bastantes bandes de metal extrem), però això de Ghost resultava nou. Una banda de sonoritat molt clàssica, en realitat més hard rock que metalera, amb arranjaments de teclat dignes d’Abba i cors a l’estil Europe, i que a poc a poc sembla anar situant-se en la lliga del rock d’estadis. Al Fòrum els va perjudicar la llum diürna, que no va permetre el lluïment dels seus vitralls gòtics, però el xou va resultar aclaparador, versió una mica condensada del que l’any passat van oferir al Palau Olímpic de Badalona.

Phil Collins a la retina

Aquí hi va haver números aparatosos com ‘Kaisarion’, ‘Rats’ o ‘Watcher in the sky’, temari ampliat amb un dels ‘covers’ del recent epé ‘Phantomime’. ¿El d’Iron Maiden, potser? ¿The Stranglers? Doncs l’escollit va resultar ser ‘Jesus he knows me’, ‘hit’ semioblidat de Genesis amb Phil Collins, que ens va convidar a rumiar per què podem odiar una cançó i, tot seguit, apreciar-la si ens la venen d’una altra manera. D’aquí a les sacres paraules de ‘Year Zero’: «Belial, Behemoth, Beelzebub / Asmodeus, Satanàs, Llucifer», amb Tobias Forge, o papa Emeritus IV, advertint-nos de la imminència de l’Anticrist, camí de les salves finals amb ‘Dance macabre’ i ‘Square hammer’.

Brittney Denise Parks, és a dir, Sudan Archives, no havia nascut quan, el 1991, Phil Collins manava en la radiofórmula, i la seva idea d’artefacte pop és una mica diferent: sorgeix de la digestió de trames del r’n’b amb tonades enginyoses, vestigis del trip-hop i el desconcertant violí amb què es marca sanefes melòdiques dignes dels ‘jigs and reels’ de la música celta. Es va plantar al Fòrum, a l’ombra de la placa fotovoltaica, amb un únic acompanyant, a càrrec de les bases, i tot i que li hagués anat bé una posada en escena una mica més frondosa, va deixar un rastre simpàtic i prometedor amb el material del seu elogiat segon àlbum, ‘Natural brown prom queen’. 

Oasis contra Blur

Notícies relacionades

Pet Shop Boys obren el Primavera Sound amb un exquisit aquelarre de fites pop

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

I tot i que les estrelles de la jornada, ja en horari nocturn i de matinada, eren sengles grups pop molt anglesos que apuntaven als anys 80 (New Order) i 90 (Blur), hi va haver una ració de modern ‘star-system’ afroamericà amb l’entrada en acció de NxWorries. Parlem de l’equip que el 2015 van crear el cantant-raper Anderson .Paak (col·lega de Bruno Mars en el popular tàndem Silk Sonic) i el productor Knxwledge. 

Va ser una manera dolça, sensual i finalment invasiva, d’introduir-nos en la nit, la seva, combinant el cant de vegades gairebé xiuxiuejat amb sonoritats recollides de regust retro, de vinil de soul dels 70. Escenificació al principi minimalista, reduïda a les seves dues presències, acompanyades pel vídeo i agafant embranzida a poc a poc a costa dels seus ‘singles’ dels últims temps (‘Where I go’, ‘Daydreaming’) i d’una audàcia, o animalada: l’empelt de ‘Wonderwall’, d’Oasis, en una nit encaminada a acollir Blur, el seu gran rival històric. Abordant per fi la peça més associada a la seva primera etapa, ‘Suede’, això de NxWorries va acabar tenint forma de festa, amb una tropa dansaire en escena i un halo narcòtic embolcallant la nit del Fòrum.