Un estudi avança el primer text en català als anys 1060 o 1080

Durant molts anys, es va considerar les ‘Homilies d’Organyà’ com el primer text literari en català, situant-lo entre els segles XII i XIII. Posteriorment li va disputar aquest honor el ‘Liber iudicum’, la traducció al català del codi legislatiu heretat dels visigots. Dos investigadors de la UAB, Jesús Alturo i Tània Alaix, van proposar l’octubre del 2021 un altre seriós candidat a ser el text més antic, el ‘Memorial de greues de Guitard Isarn, senyor de Caboet,’ que dataven el 1105. No obstant, han modificat aquesta hipòtesi. Al llibre ‘Lletres que parlen’ (La Magrana) sobre els orígens literaris del català, presentat avui, han modificat la datació del ‘Liber iudicum’, situant-lo entre els anys 1060 i 1080 i restituint-li la condició d’avi de la literatura catalana.

El llibre presentat avui a la Biblioteca de Catalunya recull les investigacions sobre els primers testimonis de la llengua catalana portades a terme per Alturo, catedràtic del Departament de Ciències de l’Antiguitat de la UAB i Alaix, investigadora del seminari de Paleografia, Codicología i Diplomàtica de la UAB.

Una sola pàgina

Del ‘Liber iudicum’ se’n conserven dues pàgines, una a Montserrat i una altra als arxius del bisbat d’Urgell. Segons els autors, la segona d’aquestes traduccions de l’original llatí a un català medieval, convertint-lo en «el testimoni més antic que es conserva escrit íntegrament en català», es va copiar entre els anys 1060 i 1080, gairebé un segle abans del que es considerava fins ara. Argumenten que es va realitzar en la canònica de Santa Maria d’Organyà, probablement en mans del sacerdot Traver Radolf, «que entre 1066 i 1084 va deixar escrits diversos documents en bon llatí i hauria fet la còpia esmentada per a ús del jutge Albertí d’Organyà».

Els investigadors atribueixen algunes vores carbonitzades del pergamí, que posteriorment es va reutilitzar a les cobertes d’un llibre del segle XVI, a l’incendi que va patir Santa Maria d’Organyà el 1090. Quant a la còpia de Montserrat, els autors consideren que es va realitzar a partir de la mateixa traducció però entorn dels anys 1220-1230, mentre que les ‘Homilies’ van ser copiades entorn del 1220 també.

Retardar encara més el «protocatalà»

En el seu estudi, Alturo i Alaix plantegen una visió pròpia del per què de les primeres presències del català en l’escriptura medieval. No es va deure a la necessitat d’utilitzar la llengua vulgar per part d’escrivans amb dificultats per dominar el llatí sinó que va néixer en àmbits judicials i eclesiàstics perfectament alfabetitzats en llatí, però que escrivien textos destinats a ser utilitzats per altres persones alfabetitzades però amb més domini del català oral que del llatí literari.

Més heterodoxa és una altra de les hipòtesis d’Alturo i Alaix, que consideren ja com a trets de «protocatalà» elements detectats en textos en llatí de dates tan primerenques com el segle IV. Que en aquells moments el llatí col·loquial era ja una cosa molt diferent del llatí clàssic o fins i tot del llatí eclesiàstic està clar. Però afirmen que aquest llatí vulgar ja es diferenciava del literari al segle II abans de Crist i que la seva evolució va fer que ja en dates com les dels escrits del bisbe de Barcelona Sant Pacià, en aquell segle IV, havia evolucionat tant com per avançar a l’antiguitat tardana el que més tard acabaria sent català («i també la resta de llengües romàniques», apunta Alturo).

Notícies relacionades

El text més antic en català es va escriure el 1105, el seu autor va ser Ramon de Cabó... i no són les ‘Homilies d’Organyà’

La primera ‘ç’: una història alternativa del seu origen

Tot i que entre aquell segle IV i les primeres evidències del català passarien diversos segles (i commocions tan significatives com l’arribada dels visigots o els àrabs), els autors defensen que hi ha continuïtat entre el llatí d’aquells moments i el català primitiu. «El que passa és que estem parlant del llenguatge popular, poc testimoniat perquè el que han perviscut han sigut els textos literaris», apunta Tània Alaix. «Trobem aquest protocatalà –sosté Alturo– en expressions en textos de Sant Pacià que no corresponen al llatí literari sinó a un protocatalà, com ‘si te placet’ (si et plau’), ‘subinde’ (’sovint’) o ‘ceruulus’ (’cèrvol’)».

Entre els primers escriptors en aquesta protollengua catalana, que esquitxen de paraules d’ús popular textos en llatí, Alturo i Alaix inclouen 30 personatges documentats, entre ells religiosos i escrivans com el canònic Adaganell de Vic (que en 889 utilitza per primera vegada la paraula ‘estel’ en masculí’), el diaca Egfred de Barcelona (1022), Ramon de Cabó, l’abat de Santa Maria d’Alaó, Pere Jofre o Bernat d’Ortoneda.