‘La maldición del Windsor’, un ‘true crime’ amb un edifici com a víctima

Raül Calàbria (director i guionista) i Víctor Morilla (productor executiu i responsable d’argument i desenvolupament del projecte) no volien descartar res ni ningú, quedar-se amb una sola versió. La sèrie compta amb els testimonis de bombers que van participar en l’intent d’extinció (incloent-hi el primer a entrar, J. A. Gómez Milara) i que van abandonar l’edifici abans que es desplomés; els periodistes que ho van deixar tot per cobrir el cas i que li han donat continuïtat; els pèrits que van investigar les causes de l’incendi; l’advocat que va gravar les famoses siluetes aparegudes a altes hores de la nit, i fins i tot arquitectes que van dissenyar la torre, però també un parapsicòleg o un psicòleg expert en conspiranoia. 

Un colós en flames 

Un colós en flames La nit del 12 febrer del 2005, una imatge colpidora va mantenir en suspens tot Espanya: la Torre Windsor cremava davant els nostres ulls. Ecos incòmodes de la catàstrofe de l’11-S i, sense anar tan lluny geogràficament, el trauma de l’11-M, succeït només un any abans. «Recordo que vaig mirar-ho amb terror», diu Marta González Novo, de cadena SER. «Recordo la pols, recordo la fumarada que hi va haver... Les primeres hores de la nit van ser molt tristes». 

‘La maldición del Windsor’ resulta, en realitat, bastant divertida. Al no haver hagut de lamentar morts, «èticament et pots permetre el joc», diu Calàbria. El joc amb un exemple de ‘true crime’ al qual la víctima és un edifici. I, dins d’aquesta premissa, una partida de Cluedo amb un tauler singular: «El complex financer AZCA, on s’ajunten en un mateix espai l’edifici que es crema, la seu del BBVA o l’oficina de Villarejo», afegeix per avançar l’ampli abast del cas.

Tot continua apuntant a una burilla mal apagada, un incendi de paperera, com a origen del desastre. Però la sèrie ens recorda per què alguns no es conformen amb aquesta simple distracció com a explicació. Massa elements interessants en joc. «Aquesta història permet reflexionar sobre un munt de coses de la història recent d’aquest país», explica Morilla. «Des d’una família de milionaris nascuda en el franquisme [els Reyzábal, amos d’un imperi immobiliari amb la Torre Windsor com a guinda] fins a un presumpte complot bancari [es va teoritzar sobre si l’incendi va ser provocat per eliminar documents clau per a una investigació en marxa sobre FG Valores, la societat de borsa de Francisco González], passant per molta paranoia i conspiranoia, amb fantasmes inclosos». 

Certes llegendes, com les misterioses flamarades de color blau o aquell butró als soterranis de l’edifici, són preguntes per a les quals ‘La maldición del Windsor’ té resposta. Però per a les siluetes aparegudes en una finestra a hores intempestives, quan l’edifici ja havia sigut desallotjat per complet, encara no hi ha cap explicació racional. ¿Qui eren? ¿Com hi van entrar? Calàbria assegura: «Segons algun expert, corria la versió que aquelles siluetes s’havien posat calentes, literalment i metafòricament». Morilla hi afegeix: «Durant un temps, la hipòtesi que eren reflexos de bombers va calmar l’opinió pública, però al final oficialment, a nivell de jutge, es va negar que ho fossin. ¿I llavors què?».

Sempre Villarejo 

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

Sempre Villarejo Definir ‘La maldición del Windsor’ com a documental potser és reduccionista: això és un thriller de trama més recargolada que qualsevol intent ficcional. També un assaig pop postmodern en què es creuen el multivers de William James, la paradoxa del gat de Schrödinger, el ‘pit i cuixa’ dels 70, uns ‘Cazafantasmas’ reals i ‘Aquí huele a muerto’, la pel·lícula (per anomenar-la d’alguna manera) de Martes y Trece. En aquest film feia de Frankenstein l’excomissari Villarejo, «el rei de les clavegueres, l’home que coneix tots els secrets, gairebé un superbrivall», segons la descripció del periodista (expert en conspiranoia) Noel Ceballos.

Durant un temps es va considerar Villarejo possible artífex de l’incendi per encàrrec del BBVA, que segons certa teoria necessitava destruir informació comprometedora. Calàbria i Morilla van arribar a parlar amb aquest home ubic en trames fosques. «En cap moment va desmentir que estigués relacionat amb el cas», diu Calàbria. «L’únic que ens va demanar és poder participar-hi ‘més endavant’. Però el ‘més endavant’ no va acabar d’arribar».