La Ruta del Bakalao, d’avantguarda cultural a aquelarre

Abans que la Ruta del Bakalao saltés a les pàgines de successos, va ser pura avantguarda musical a escala europea, associant les novíssimes tendències dels 80 (postpunk, rock gòtic, synth-pop, New Romantics) a la ciutat de València i els clubs que esquitxaven la carretera del Saler. Una efervescència que, després de tres dècades, està en el rerefons de les imatges de caos viari, techno de garrafa i titulars escabrosos que ens passen pel cap quan pensem en la també coneguda com a Ruta Destroy.

Cap aquí apunta la tesi de ‘La Ruta’, la sèrie d’Atresplayer Premium, i això és el que fa anys que afirmen, contra vent i marea, els que defensen el valor cultural del fenomen més enllà de la seva folklorització. «Ara ja hi ha prou perspectiva històrica per entendre el que va ser», rumia Luis Costa, autor del llibre ‘¡Bacalao! Historia oral de la música de baile en Valencia, 1980-1995’ (Ed. Contra), que situa les arrels de tot això en la Transició, «quan va arribar la modernitat i es va produir una ebullició cultural i social».

Un laboratori europeu

En els 70, algunes discoteques valencianes foguejaven les audàcies de Neu! i Kraftwerk. I en els primers 80, Joy Division, Bauhaus, The Human League... La ciutat va acollir concerts primerencs de Soft Cell i Depeche Mode. «València sempre ha sigut molt electrònica, i segells com Virgin es fixaven en què es punxava aquí per promocionar-ho a tot Europa», afirma Fran Lenaers, ‘dj’ resident entre 1984 i 1988 de Spook Factory, «el primer gran ‘after’ d’Espanya». Lenaers, consultat pels realitzadors de ‘La Ruta’, podia punxar fins a 16 hores seguides. Hi havia públic i agitació. I bandes. «Betty Troupe, Video o Glamur, amb un teclista (José Luis Macías) que a l’escola havia sigut el meu company de pupitre».

¿Però què va passar perquè aquesta pulsió avantguardista derivés en el brutalisme ‘makiner’, amb himnes com ‘Así me gusta a mí’, de Chimo Bayo? Cap al 1990, la música es va anar enfosquint i va tendir a l’electrònica dura, en línia amb el techno europeu», assenyala Fran Lenaers, d’ascendència belga i amb accés a vinils de Front 242. Van canviar els narcòtics: de la mescalina a l’‘speed’ (la droga punk), la cocaïna i l’èxtasi. I els mitjans de comunicació generalistes es van fixar en la bogeria que envoltava els caps de setmana valencians.

L’Instagram de l’època

S’acostaven els fastos del 92. «I no quedava maco que el món descobrís que els valencians érem uns degenerats», interpreta Fran Lenaers. Els accidents mortals a la carretera, semblants als registres exprés (la ‘llei Corcuera’) van enrarir l’opinió pública. La revista ‘Primera Línea’ va ser pionera a destapar tot allò al ciutadà mitjà. «I després, la televisió porqueria va practicar el terrorisme informatiu i va crear pànic social», considera Luis Costa. El crim d’Alcàsser, en què les tres adolescents assassinades havien sigut segrestades quan anaven a una discoteca, va contribuir a demonitzar la nit valenciana. Ja llavors, el ‘bacalao’, amb ce («de ‘vaya bacalao’, aplicable a la tia bona i al disc bo»), havia deixat pas a l’etiqueta més ordinària, amb k, discutida encara.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

De l’eclosió d’aquest itinerari de clubs (afegim-hi el Barraca, l’Espiral, el Chocolate o l’ACTV) queda el reflex d’un món perdut, amb una base en què hi va haver la inquietud musical i la pura exaltació de la festa. «A les discoteques, només el 10% venien a lligar», aixeca acta Fran Lenaers. «El 90% anava a sentir música, ballar i divertir-se. A interactuar. Va ser l’Instagram de l’època».