Jedet: «Sempre he pensat que soc una farsa; tinc la síndrome de l’impostor»

Somiava ser-ho, però era conscient que no sabia cantar i que la meva veu no era prodigiosa. Per això em vaig centrar a estudiar teatre. En realitat, pensava que no servia ni per a cantant, ni per a actriu ni per a res. Quan estudiava teatre a Granada, «fer un Jedet» era amagar-se rere la cortina. ¡I ara tinc un Ondas! És irònic.

 ¿Sent que el seu èxit actual té cert punt de venjança?

No, perquè sempre he pensat que soc una farsa. Tinc la síndrome de l’impostor. Quan em van donar l’Ondas, no vaig anar a la gala. Em vaig escapar a l’hotel amb el meu maquillador i amb el meu representant, vam demanar hamburgueses del McDonalds i ens vam quedar tots tres veient la tele al llit. Em sento una mica com Hannah Montana: em poso la perruca i soc una altra persona.

 

Així que ha creat un personatge.

No em considero la persona que la gent veu als videoclips i a les entrevistes. Vaig crear aquesta dona per poder sobreviure i ser més forta, perquè jo, per si mateixa, soc molt sensible. Necessitava fer-me un avatar que em donés força.

 

Després de l’epé ‘La leona’, arriba el seu primer disc llarg, ‘A los hombres que he tenido que olvidar’. ¿Una obra pensada com a àlbum o una recopilació de cançons?

Vaig començar improvisant una versió de ‘Porque te vas’, de Jeanette, que vaig fer per regalar-la a una persona que estimava molt, el Cecilio G. D’allà vaig passar a pensar en un àlbum d’homenatge als meus referents musicals: Amy Winehouse, The Ronettes, Janis Joplin, Jeanette... Després em va sortir feina com a actriu, va venir la pandèmia... Vaig gravar ‘Te arrepentirás’ i vaig pensar a fer un àlbum per explicar com em sentia en la meva vida amorosa, que és una merda. Un disc de so atemporal, que passat el temps no sonés a vell.

 

És majorment acústic i recollit, amb cadències llatines, cançó romàntica i alguna cosa d’r’n’b.

No té electrònica, sinó violins, guitarra elèctrica i clàssica, piano... És molt clàssic.

 

‘La sangre fría’, amb el seu vídeo en què apareix Rossy de Palma, apunta a les relacions tòxiques. I sagnants.

La majoria de les cançons tenen a veure amb això, amb les dependències emocionals, això de pensar que sense aquesta persona et moriràs. Quan la vaig gravar, vaig plorar de veritat, se’m va trencar la veu. Vaig fer una presa i vaig dir «ja està, no vull cantar més això; vull acabar aquest puto disc». Perquè m’havia fet molt mal.

 

Ha sigut enmig d’algunes tempestes a les xarxes, com quan, el juny passat, va criticar la ‘llei trans’.

Ja em vaig explicar després, i crec que m’han entès. Esperen que siguis perfecta, i jo soc una persona que creix, com qualsevol, però davant del públic.

 

¿Segueix les vicissituds de la ‘llei trans’?

No vull parlar d’això.

 

No és una activista LGTBI+.

No ho soc, perquè és faltar al respecte a un activista de veritat. Com també dic que no soc cantant. M’agrada fer música, anar a l’estudi, fer vídeos... Soc una persona que viu la vida lliurement i ja està.

 

¿Ha sentit vertigen davant aquest personatge que ha creat, a qui es pregunta per qüestions que no tenen a veure amb la seva activitat artística?

Encara em costa assimilar quan no és així. Estic acostumada que em tractin com un personatge de la premsa sensacionalista, que genera titulars. Però també és culpa meva.

 

¿Per què ho diu?

He projectat una imatge molt frívola. Si comparteixes des de les teves cirurgies plàstiques fins a la teva ruptura amb el nòvio, al final la gent et coneix més per la teva vida privada que pel que fas. Però també és bonic, perquè venen a veure’t a un concert i els és igual si cantes millor o pitjor: només volen que et vagi bé.

 

¿Es veu desenvolupant una carrera llarga com a cantant?

M’agradaria construir una carrera sòlida que em permetés poder retirar-me a viure a Andalusia, i a fer projectes puntuals. Retirar-me de la vida pública, no de la indústria. Vull ser mare, tenir un marit, i una casa amb gallines, porcs... Quan estic trista em pregunto què hi faig aquí, per què estic fent tot això, si val la pena, com afecta la meva salut mental... I quan penso a retirar-me és quan tot té sentit. Ara és com si estigués en una presó.

 

Notícies relacionades

Una gala Met de vint-i-un botó

Una allau de noves cares a RTVE

Sona una mica dur.

Però és bonic. És la meva professió. M’encanta actuar, escriure, però no que intentin fer-me tant mal, ni escoltar tant soroll.