Cécile McLorin Salvant, única en la seva espècie: 33 anys, tres Grammy i cada vegada més lliure

 «No puc arribar als aguts», es va disculpar al cap de poc de començar el concert. Cécile McLorin Salvant, vocalista de jazz amb una carrera fins ara fulgurant –només 33 anys i ja van tres Grammy gairebé consecutius–, propietària d’una veu que tot ho pot, havia arribat tocada al 54 Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. I tot i així estava contenta: quatre dies abans no podia ni parlar, va assegurar a L’Auditori en un perfecte espanyol.

Però fins i tot amb la veu delmada, McLorin Salvant és una cantant de jazz majúscula. I cada vegada més única: quan es va donar a conèixer semblava que anava per a gran cantant d’estàndards, però avui corre al seu aire, cada vegada més lluny de la idea convencional del que hauria de ser una vocalista de jazz, i per això mateix cada vegada més a prop de les cantants de jazz que han deixat empremta.

Els temes que mouen la cantant de Miami són universals: amor, desamor. Però el seu acostament ja no ho és tant. McLorin Salvant descarta els tòpics i canta sobre la naturalesa humana tal com ve, sense tallar ni edulcorar. Està disposada a entendre les rareses, les pors i els impulsos que ens fan ser els qui som.

‘Obsession’, la peça que va obrir el concert diumenge a L’Auditori de McLorin Salvant i el seu quartet, és una cançó de cadències brasileres que sota la seva aparença romàntica fa preguntes sobre els amors tòxics. En el repertori de ‘L’òpera dels tres rals’ de Bertold Brecht, ideal per lluir els seus dots teatrals, també va trobar material per explorar les duplicitats humanes.

Notícies relacionades

Deu cites imperdibles del Festival de Jazz de Barcelona

El fotògraf Steve McCurry s’instal·la al Palau Martorell amb els seus retrats de la gran família humana

Però el més estremidor de la nit ho va escriure ella mateixa en una de les cançons del seu últim disc, ‘Ghost Song’. «¿Què passa quan una relació no es basa en l’amor, sinó en la culpa? Obligació, promeses que porten al ressentiment», va cantar acompanyada només del contrabaix. I semblava, perquè aquest és el gran do de McLorin Salvant com a intèrpret, que ens estava explicant la seva pròpia vida. O millor, la dels qui l’escoltaven.

Si McLorin Salvant és tan heterodoxa és, en part, per una herència cultural que exhibeix amb orgull. De pare haitià i mare francesa, fins ara havia explorat els ritmes caribenys i la chanson. Però a L’Auditori va mostrar una faceta insòlita: va estrenar una cançó en occità, llengua dels seus ancestres per part de mare, que formarà part d’un pròxim disc, una faula poblada per personatges sobrenaturals. Cada vegada més lluny del cànon i cada vegada més lliure.