Els suïcidis en massa del nazisme en les raneres del Tercer Reich

Huber va investigar en registres i diaris i va recopilar nombrosos casos documentats i testimonis d’alemanys corrents, de totes les edats, professions i classes socials, sols o en grup, famílies senceres, que es van enverinar amb cianur, es van ofegar en rius i llacs, es van penjar, es van tallar les venes o es van disparar, protagonitzant una onada suïcida en un país on treure’s la vida per honor no es contemplava, com sí que passa en la cultura japonesa. 

Nens i nadons

Molts van arrossegar els seus fills amb ells. «Dels gairebé 200 morts anònims al cementiri de Demmin, més d’un terç són nens, nenes o nadons», certifica Huber, que dona compte de nombrosos casos més, com el de tres nenes de tres mesos, tres i cinc anys i un nen de sis setmanes, que van ser ofegats al riu Peene, el de la senyora Pfeifer, la dona del sastre de Lossen (Baixa Silèsia), que «en la seva desesperació va penjar els seus tres fills, d’entre 8 i 13 anys, i després a ella mateixa», o «la jove senyora Lemke, de Kurzig (Brandenburg): «Es va suïcidar amb els seus dos fills. El seu marit era soldat. Li havia deixat la seva pistola».

Una d’aquestes macabres escenes, els cadàvers de dues nenes petites ajagudes d’esquena minuts després que la seva mare, vestida de negre, es disparés un tret al soterrani després d’enverinar-les, la va captar la fotoperiodista americana Margaret Bourke-White, que l’abril de 1945 també va fer altres de les escasses fotos que existeixen de suïcides, entre les quals la de tres cossos en un despatx de l’Ajuntament de Leipzig: el tresorer, la seva dona i la seva filla, una noia estirada en un sofà. Estampes que es van repetir a moltes llars.   

El caos del final de la guerra impedeix comptar amb dades exactes, però Huber calcula que n’hi va haver desenes de milers en el que va ser «un fenomen de masses de proporcions aterridores». Una important part del llibre el dedica al cas excepcional quant a xifres de la localitat de Demmin, que, mentre la majoria d’homes adults eren al front, va acabar incendiada pels russos. Allà, entre el 28 d’abril i el 3 de maig de 1945, 1.000 dels seus 15.000 habitants es van suïcidar, «com si les ganes de morir s’haguessin apoderat sobtadament de tot el món», sent un reflex del que va passar alhora en innombrables ciutats de l’Alemanya rural.

La propaganda nazi, explica l’autor, havia inculcat als alemanys el temor dels saquejos, massacres i violacions que implicarien «les bèsties soviètiques» als territoris que anaven conquerint fins a arribar a Berlín, però lluny d’infondre’ls «un esperit fanàtic de resistència» va sumir els civils «en un estat de terror irrefrenable», i fundat. A Demmin, reuneix nombrosos exemples: «Soldats que van violar repetidament una noia en un camp d’espàrrecs. Una dona de 64 anys que va ser violada en ple carrer, davant la seva filla i el seu net»… «La gent esperava el caos i l’anarquia, el terror, l’opressió, la violència i la humiliació. […] El suïcidi va passar a ser vist com un últim recurs abans de la rendició total», assegura Huber. 

«Va ser una expressió extrema del disbarat i el dolor que la gent sentia davant el seu mal judici, la derrota, la humiliació, la pèrdua, la vergonya, el sofriment personal i les violacions». «No hi veuen cap altra sortida», explicava a primers de març de 1945 mossèn Gerhard Jacobi al corresponsal danès a Berlín Jacob Kronika, que va escoltar el seu sermó en contra de l’autoimmolació. Va ser el capellà que li va parlar d’una «epidèmia de suïcidis» i li va explicar que els seus feligresos li confessaven que havien adquirit ampolles de cianur.

«A tot arreu es parla del cianur, que sembla estar disponible en grans quantitats. Tanmateix, la qüestió de si cal utilitzar-lo o no ni tan sols es discuteix. Només es negocia la quantitat necessària, de manera lleugera i despreocupada, com qui parla del menjar», es manifestava el doctor Hans von Lehndorff. Als seus diaris, Kronika, que admet que també es va procurar la dosi necessària per si «les coses es tornaven insuportables», va escriure que des de 1944 «l’enverinament era tema de conversa habitual a Berlín», on un informe va registrar una alta demanda de cianur. 

Huber no ha trobat mimetisme en voler seguir el mateix final escollit pel seu líder, Adolf Hitler, que el 30 d’abril de 1945 es va disparar un tret al búnquer de la Cancelleria de Berlín junt amb la seva amant, Eva Braun, que va mossegar al seu torn una càpsula de verí. «Jo mateix i la meva dona, per escapar-se de la desgràcia de ser deposats o capitular, vam escollir la mort», va manifestar el mateix Führer, donant ordres de cremar immediatament els seus cadàvers i, com especula Huber, probablement amb la imatge a la ment del seu homòleg Mussolini i el seu amant, executats i penjats per les masses dos dies abans a Milà.  

Suïcidis de la cúpula nazi

A més de molts generals i oficials, incapaços de suportar la derrota i temorosos del càstig pels crims comesos, poderosos membres de la cúpula nazi van emular Hitler: els més destacats, el seu confident Martin Bormann, el Reichsführer-SS Heinrich Himmler (després de ser detingut pels aliats al maig), Hermann Göring, ja pres a la seva cel·la durant els judicis de Nuremberg el 1946, i, també al búnquer, el ministre de Propaganda Joseph Goebbels, junt amb la seva dona, Magda, i els seus sis fills. 

Notícies relacionades

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Pony Bravo desafia el clixé de l’Andalusia «exòtica»

Ella va deixar una nota: «La nostra meravellosa idea està morint, i amb ella tot allò bonic, admirable, noble i bo que he conegut en la meva vida. No val la pena viure en el món que ve després del Führer i el nacionalsocialisme, i per això m’he emportat als nens amb mi». Paraules que mostren un altre dels desencadenants del suïcidi d’aquells nazis convençuts i compromesos, que veien «desesperats i desorientats» esfondrar-se tot un sistema de valors en què havien cregut amb fe cega, vivint durant 12 anys en «un estat d’embriaguesa permanent» basat en l’«orgull de ser especials, l’eufòria de l’èxit, l’arrogància del poder». En aquell moment va sorgir, apunta Huber, «la culpa per haver-hi participat, la vergonya per haver mirat cap a un altre costat, l’odi als altres i a si mateixos, la por de la venjança i de la violència, la desesperació al sentir-se buits».

La mort de Hitler va ser sorprenentment rebuda amb «gran indiferència. Només uns quants dels seus molts milions de seguidors van fer alguna cosa més que encongir-se d’espatlles». Quan li va arribar la seva hora, les masses l’havien abandonat. Van despenjar tranquil·lament els retrats del Führer de les parets i els van enterrar al jardí». Com escriu al seu diari el maig de 1945 la jove Lore Walb, que l’havia elevat a la categoria d’«ultrapare»: «Hitler ha mort. Però durant la resta de les nostres vides, nosaltres i els que vinguin després haurem de suportar la càrrega que ens ha infligit. Això és, doncs, el que ha resultat del seu govern».