‘La casa del diablo’ i els assassinats satànics

Imagina’t que ets Pablo Picasso i convides un fotògraf a casa teva, a Canes. És una casa bonica. Té un jardí preciós. El fotògraf és un fotògraf conegut, David Douglas Duncan. És l’any 1957. David arriba a casa teva amb un gos salsitxa tafaner, i aparentment encantador. El gos ha tingut fins llavors una vida curta però intensa. En tot just un any de vida ha viatjat a Stuttgart i a Roma i en aquell moment és a Canes, a casa teva, perquè David, el fotògraf el porta a tot arreu. A tu et sembla divertit dibuixar-li un conill en un tovalló. Quan l’hi mostres, el gos se’l menja sense dubtar. D’una queixalada. Rius. Aquest gos s’ha menjat un Picasso, penses, perquè ja ets famós. Un dels pocs pintors que es va fer famós abans de morir.

Picasso

La història que acabo d’explicar és una història real. Potser la coneixeu. El gos es deia Lump, i Picasso se’n va enamorar. El va començar a pintar aquell mateix dia, de manera que David, el fotògraf, no va tenir més remei que regalar-l’hi. El gos acabaria vivint 17 anys, i apareixeria a 54 peces del pintor. S’ajauria al seu costat, observant-lo mentre pintava o esculpia, i ell en faria esbossos per diversió. Va morir el 1973, com el mateix Picasso. De fet, Lump va morir deu dies abans que el pintor malagueny. Hi ha un petit llibre que n’explica la història. És un llibre de fotografies i és obra, no cal dir-ho, del fotògraf, David Douglas Duncan. Amb tot això vull dir que les coses poden semblar que són una sola cosa, però de vegades poden ser moltes altres coses alhora.

Com el mateix John Darnielle (Bloomington, Indiana, 58 anys). John Darnielle és músic. Es diria que si és conegut és per formar part d’una banda anomenada The Mountain Goats. De fet, n’és el cantant. El líder. Però Darnielle també és escriptor. Un escriptor de terror boníssim. De debò.

Si us plantegeu llegir un llibre de terror ben aviat, o en qualsevol moment, no ho dubteu i busqueu La casa del diablo (Aristas Martínez). Aquest llibre conté una d’aquestes coses que, com el gos de Picasso, semblen una sola cosa i en realitat són moltes coses. Vet-ho aquí. La mateixa casa del títol, per descomptat. ¿Voleu saber en què consisteix ser moltes coses quan ets una casa? Haver tingut diverses vides. Haver mutat en el temps que ha passat des que la van construir.

El protagonista de La casa del diablo (el títol no enganya, és una mala casa) és un escriptor acostumat a transformar petits crims en malsons, o legendes, mites. És l’autor de La bruixa blanca de Morro Bay, la història d’una presumpta assassina de nens que, de fet, només va ser una dona que es va defensar d’un parell de nois que van intentar, qui sap, potser violar-la i assassinar-la a casa, però que no van poder perquè els va matar. Els va fer xixines. Si bé en el true crime que ha convertit Gage Chandler, el protagonista de La casa del diablo, en un escriptor d’èxit, la dona no patia cap amenaça. Només era li agradava la sang. I buidava completament les víctimes.

Vet aquí el perill de confiar en el true crime, quan el true crime no pretén explicar la veritat sinó convertir qualsevol acte criminal (oh, no pas qualsevol, un assassinat ben horrible, o més d’un) en una mena de moral. Però no avancem esdeveniments. Perquè, efectivament, a La casa del diablo, que primer va ser una gelateria i més endavant un quiosc on es va començar a vendre porno, i finalment una casa, s’ha comès un crim.

L’any 1986, un grup d’adolescents aparentment va cometre un doble assassinat satànic. Us n’estalviaré els detalls, o millor, llegiu la novel·la per tenir-los tots presents.

Satànic

Notícies relacionades

A favor i en contra de deixar Eurovisió

Foscor i rebel·lia

El cas va coincidir amb l’apogeu del pànic satànic dels anys 80 a Califòrnia (EUA), una mena de revival de l’era Manson. El 9 d’agost de 1969 Charles Manson i els seus adeptes van assassinar cinc persones, entre les quals hi havia Sharon Tate, la dona de Polanski, embarassada de 8 mesos. ¿Endevineu què és el que pensa fer Gage Chandler? Instal·lar-se a la casa. De fet, la comprarà per una quantitat econòmica completament irrisòria que, com ell mateix diu, a San Francisco no li donaria ni per pagar un armari. La mateixa compra de la casa forma part del contracte del seu llibre següent.

El seu editor es frega amb entusiasme les mans. I Gage, a qui viure en aquesta mena de ruïna tant se li en fum perquè no creu en els fantasmes (¿que potser no és ell, qui els crea?), comença a mirar de deformar el que allà va passar per mirar de donar-hi el toc que qualsevol true crime necessita per pràcticament convertir-se en un relat dels germans Grimm. Però aquesta vegada el relat podria contenir-lo a ell. Perquè ¿potser s’atura la història d’una casa maleïda pel fet que algú pretengui explicar-la? ¿No continua en marxa? Chapeau, Darnielle.