Òscar Ordeig, el conseller amb més ‘aldarulls’ sobrevinguts al Govern

«Anem d’oca a oca», assegurava aquesta setmana amb resignació un alt càrrec de la Generalitat en relació amb la delicada gestió de la pesta porcina africana, tota una bomba de rellotgeria per al sector agroalimentari català, que conté la respiració perquè el brot no impacti en cap granja. Tot i que en aquest cas més aviat se n’ha anat d’oca a senglar, perquè estant encara activa l’ordre deconfinament d’ocells de corralper evitar la propagació de la grip aviària, la setmana passada va esclatar el front dels senglars encomanats per un virus que feia més de tres dècades que no es detectava a Catalunya. Una situació que s’agreuja després que s’hagi obert una investigació per esbrinar si el brot podria haver tingut el seu origen en un laboratori.

Tot això succeeix mentre el conseller lídia també amb la Comissió Europea per les restriccions als pescadors per a sortir a pescar a les portes de la campanya de Nadal i sense haver pogut encara tenir una treva en un altre dels flancs urgents que li ha tocat atendre: la dermatosi nodular del bestiar boví i una estratègia de vacunació massiva.

Un polvorí poc esperat

Aquest historial concentrat en tan poc temps demostra com una Conselleria que, ‘a priori’, no està considerada com una àrea calenta d’un Govern, és ara un departament especialment sensible i estratègic com ho podria ser el d’Interior, habitualment considerat una de les bèsties negres d’un Executiu; o el de Territori, encarregat de gestionar el caos a Rodalies i la crisi de l’habitatge.

I és que les conseqüències del canvi climàtic, la necessitat d’invertir perquè el sector sigui més resilient i sostenible en la seva activitat, les inclemències cada vegada més inesperades i virulentes, un context econòmic global sacsejat per la geopolítica i un control cada vegada més exhaustiu que va de la mà de la burocràcia, són un còctel que converteix en un polvorí la Conselleria.

Esculpit en la política municipal

Illa hi té al timó un dirigent esculpit en la política municipalque fa anys que cultiva relacions amb el sector primari i que ha picat molta pedra dins del PSC. Economista de formació, és nascut a Vic però viu a Lleida, dos territoris de tradició ramadera. Es va estrenar com a regidor a la Seu d’ Urgell l’any 2007, càrrec que va assumir durant 14 anys, i acumula també més d’una dècada d’experiència com a diputat al Parlament, a més de ser, des del 2016, el líder de la federació lleidatana del PSC. Mentre els socialistes estaven a l’oposició, Ordeig ja va exercir de portaveu del partit a la Cambra en les comissions parlamentàries d’Agricultura i Empresa, etapa en què es va guanyar la confiança d’Illa.

Notícies relacionades

Guanya el ‘sí’ a Gósol i el municipi passarà a formar part de la província de Barcelona

La central nuclear d’Almaraz es converteix en arma electoral a Extremadura

Quan el Govern complia sis mesos de vigència el mes de febrer passat, el conseller ja es va posar a prova desactivant ‘in extremis’ una protesta d’agricultorsque amenaçava de tallar carreteres i que s’hagués convertit en la primera gran vaga durant el mandat d’Illa. Aquell episodi va ser tan sols un tast de l’allau d’urgències que Ordeig es veuria obligat a atendre en molt poc temps i en un context marcat per les conseqüències dels aranzels de Trump i a mercè de fenòmens meteorològics que van de les danes als incendis de sisena generació de l’estiu passat, amb les Terres de l’Ebre com a territori especialment castigat.

Qui el coneix de prop dins del PSC el defineix com a «enèrgic» i «nerviós», tot i que la setmana passada li va tocar demostrar aplom davant el focus internacional mentre Illa prosseguia amb el seuviatge institucional a Mèxic, de què va tornar divendres passat. El president confia en Ordeig, algú a qui no li cauen els anells ni per anar de la mà del ministre Luis Planas per anar a Brussel·les a reclamar ni per parlar de tu a tu amb agricultors o ramaders sobre el terreny. A risc, això sí, que li retreguin que hi ha ajuts que arriben massa tard, que estan fins al coll de paperassa, que hi ha calamitats que es poden mitigar amb més prevenció o que el camp està en plena emergència per la seva supervivència.