Joan Manuel Serrat: «No em retiro, em desplaço»

No hi ha mosquits a Sevilla, aquesta seqüència de la Cançó de bressol , «por la mañana rocío,/ al mediodía calor, por la tarde los mosquitos, no quiero ser labrador», no es pot completar, perquè el que hi ha a la nit d’aquest llaurador obstinat de la cançó d’autor, Joan Manuel Serrat, és apoteosi.

El públic es va reunir (dimecres i dijous) en una Maestranza que semblava un temple renaixentista, perfecte, circular, nítid com un dibuix de Leonardo, en el qual hi havia espelmes que il·luminaven la frontera de l’escenari amb la gent.

La gent era de totes les edats, avis, pares, fills, nets també n’hi havia, cantant a qui, durant més de mig segle, els ha donat argument per a l’amor, el riure i el plor. Va anar amb ell al concert la figura cantada d’Antonio Machado, que va néixer aquí al costat, a Dueñas, i que és poesia principal de tot el que ha cantat Serrat en la seva vida. La seva pròpia poesia, la del cantant, va estar entremesclada, i, com la del poeta del desterrament i la pena, Saeta, Cantares, va portar a l’èxtasi serratià una gentada que el va aplaudir com si aquí l'escoltessin per primera vegada. Mediterráno, Aquellas pequeñas cosas, Penélope, i una cançó que posa els pèls de punta, Pare, en la qual un nen avisa el seu pare que la guerra destruirà el riu, van sorprendre, com d’estrena, tot aquest enfilall de generacions que adoren el noi del Poble-sec.

El noi del Poble-sec complirà 79 anys al desembre, i ho farà a Barcelona, l’espai final de la seva gira, el seu lloc de naixement. ¿I després? Un apassionat de la grada de la plaça de toros li va cridar dimecres: «¡No et jubilis, Nano!» Atent a tots els crits i a tots els sospirs, l’home que acaba amb Sevilla un ball que dura també mig segle i centenars de concerts, dos per any de vegades, Serrat li va contestar mentre s’arreglava la guitarra:

- Jo no em jubilo. Simplement em desplaço.

«D’ara endavant», va dir també, per dissipar la temptació de la melancolia que movia les espelmes de les grades, «tot el que veurem és futur». De fet, va passejar en cada moment de la primera nit del seu comiat sevillà una felicitat que és la marca de la seva gira, aquest «me’n vaig, però m’hi quedo» que hereta també de Miguel Hernández.

S’aproxima el 80è aniversari de la mort, a la presó d’Alacant, del poeta d’Oriola, a qui, com a Machado, com a Benedetti, li ha posat música Serrat. Quan el va recordar els pèls de punta que es queden en l’ànima de qui escolta les Nanas de la cebolla es van resumir en un aplaudiment que s’assemblava a un manifest moral, espanyol i universal, indignat.

Era a, va dir, «la catedral de la tauromàquia» acomiadant-se «personalment» de la Sevilla de Machado, la Saeta del qual i els Cantares del qual va ser el que més va assajar davant una esplanada encara buida on, en dies de cursa, hi ha el silenci dels toros. Va dir fent broma: «Estic debutant aquesta nit». Es va preparar tant aquest concert que en algun moment tot el que produïa el seu coll semblava un murmuri ajudat per les paraules dels poetes. Al final la seva veu es va fer murmuri trencat, perquè en aquell període en què la gent ja sabia que ell no només és el cantant sinó l’home, va recordar el seu amic Joan Ollé, home del teatre, «que tant ha ajudat a dissenyar aquests concerts», mort fa res, com del llamp de la vida, es podria dir, a Barcelona.

Va ser una nit, la inaugural a la qual ens estem referint, en què Serrat va fugir no només de la nostàlgia, sinó també de la temptació de fer recompte de les seves admiracions: va cantar als seus, va cantar el seu repertori, fos i va quedar la plaça plena de calor i tremolant. Machado, naturalment, va ser un moment molt especial, que ell va torejar sense escarafalls. Es va posar davant el micròfon i va convertir la seva admiració en vers cantat. El que més va assajar, la Saeta, va sonar com una tralla civil, un himne per sortir a combatre per la vida, i Cantares va pujar a l’escenari amb la mateixa voluntat: com si digués: «escoltin la cançó, jo no la interrompré».

Abans del concert vam parlar, mentre li servien el dinar i li demanaven fotos i autògrafs, d’aquest amor per Machado. El va descobrir «en aquells llibres que publicava Losada a Buenos Aires». Allà hi havia precisament, amb Machado, Hernández, Neruda, Maiakovski. Els conserva encara, «amb molt carinyo», espatllats... Quan ja era el cantant que continua sent, el 1968, la casa discogràfica de llavors li va deixar posar-li música al poeta del desterrament. L’èxit va ser devastador, de Machado i seu: els llibreters li van agrair que en multipliqués les vendes. Ell no va voler mai (ni amb Machado ni amb cap altre) promoure aquests autors, «sinó, simplement, buscar poemes que fossin lletres formidables de cançons. I, com en el cas del senyor Antonio, això ho vaig trobar en els seus poemes».

Era una època difícil per cantar Machado. S’havien produït, recorda Serrat, les manifestacions de Baeza (on va ser mestre el senyor Antonio) en honor del poeta mort a Colliure el 1939, «van ser seriosament reprimides i silenciades», així que treure en aquest context un disc, que només tenia el poeta a la portada, no el cantant, era un desafiament líric, i moral, d’enorme magnitud. La presentació que millor recorda d’aquella troballa de la seva carrera és la que hi va haver a Madrid. L'explica amb tots els ets i uts.

«Va ser en el cine Carlos III de Madrid. En la primera part vaig cantar cançons meves i en la segona part les del disc de Machado. Ja només amb el relat dels assajos que van portar a aquest disc podria fer un llibre sobre què era la música popular d’aquells anys. Vam assajar en un pis amb unes quantes habitacions, en una hi era la guitarra, en una altra hi era el baix, en una altra la bateria..., i en una altra hi era jo. El pis era a la Cuesta de San Vicente... En la primera part del concert hi havia molts nervis, va sortir fatal, però en la segona part, que vam començar amb Cantares, jo vaig començar a caminar per l’escenari i el pati de butaques em va enlluernar, brillava tant que vaig ensopegar i vaig caure a la fossa. Va ser una caiguda bastant forta, però jo no vaig deixar de cantar. El curiós és que jo estava agafat al micròfon com si estigués agafat a un salvavides i continuava cantant. Curiosament la caiguda es va produir quan cantava precisament ‘golpe a golpe/ verso a verso’. I allà vaig aterrar. Em vaig aixecar, no vaig deixar de cantar i la gent es va animar. Va ser acollonant. Aquell dia vaig acabar a la Ruber, però vaig aprendre una cosa molt important: si les coses de cop i volta van malament a l’escenari, abans que et retiris entre bambolines, tira’t a terra».

S’ho hauria d’haver dit a Joaquín Sabina [que va tenir una cèlebre caiguda cantant amb ell]. «Bé, ell va caure de menys alçada i es va fer molt més mal».

Machado seria després, en l’assaig, el més protagonista dels esforços que van marcar els preparatius. El seu reiterat assaig de la Saeta va ser després recompensat per l’exactitud amb què va oferir la peça, davant d’un públic que, potser, aquests dies l’ha escoltat de la seva veu per última vegada. Al meu costat, escoltant-ho, hi havia Luis García Gil, jove autor de diversos llibres sobre cantants, i potser avui qui més sap, després de Serrat, de Joan Manuel Serrat, el llibre del qual Serrat y los poetas (Efe Eme) reposa a la taula mentre parlem.

García Gil va escoltar aquesta cançó amb la mateixa unció amb què m’havia explicat abans, a Sierpes, la relació de Serrat amb aquest poeta que el franquisme va voler més que mort, desaparegut de la faç de les enciclopèdies. Luis García Gil: «La de Sevilla amb Serrat és una relació machadiana, que arrenca de l’estirp norantavuitista que comparteixen i que en el cantant es manifesta en el respecte a les dues llengües a les quals canta, el català i el castellà. Ell ha dit que cantaria sempre en l’idioma que li van prohibir, i Machado és un idioma universal per a ell, simbolitza l’espanyol de tot arreu». En el mateix concert, després, compartiria l’emoció davant totes les descrites, però alguna cosa el va empènyer més quan el poeta que cantava allà a dalt va arrencar la cançó de bressol... «Cançó de bressol és un exponent de la seva rebel·lia, el poeta top de la cançó i del seu temps.»

Sobre la música machadiana li vaig preguntar al poeta Juan José Téllez, machadià i de Serrat (autor de Los amores sucios, i de Paco de Lucía: el hijo de la portuguesa, sobre aquesta relació del català i el sevillà): «Manuel Vázquez Montalbán ens va ensenyar que Serrat tunejava Quintero, León i Quiroga, que eren novel·les de tres minuts amb plantejament, nus i desenllaç... La Saeta tanca un cercle màgic. Machado no canta al Jesús de la fusta, sinó al que va caminar a la mar. Serrat la reinterpreta i acaben tocant els seus acords les bandes de Setmana Santa davant el Cristo del Madero». Per aquí va també el que em va dir Eva Díaz, periodista, escriptora sevillana: «Cantares i La Saeta formen part de la meva memòria personal. Les vaig escoltar cantades per Serrat ja a la LOGSE, després de Franco, en el casset que els meus pares portaven a la platja. Amb els cascos passejava per la ciutat de Machado. No tenim casa de Machado, però és molt fàcil reconèixer l’aire i la llum dels poemes de Machado. La reconeixem amb aquesta banda sonora que és la música de Serrat».

Diu Eva que «La Saeta de Machado i la versió de Serrat va contra la idolatria barroca de la Setmana Santa. No vull cantar ni puc a aquest Jesús de la fusta, sinó al que va caminar a la mar, és a dir, al Jesús viu. Però a Sevilla la Setmana Santa se’l va apropiar i va fagocitar en una marxa de les que acompanyen els crucificats. El contrari de l’esperit del poema i de la cançó». Més encara, diu el periodista Paco Correal sobre la relació de Serrat amb Machado i amb la Sevilla a la qual va cantar: «Machado va néixer al Patio de las Dueñas on vivia una duquessa devota del Cristo de los Gitanos. El poeta, més devot de Leonor que de Cayetana, més de Giner de los Ríos que de Frascuelo, li va dedicar un poema bellíssim a aquest Crist que Serrat va convertir en cançó. En genial transvasament cultural, la música d’aquesta cançó es va adaptar a la marxa processional que acompanya els Cristos i pal·lis... Per a glòria d’Antonio Machado, aquest ‘lletrista de Serrat’ segons Benedetti, que avui canta a la plaça de toros que va veure Belmonte i Joselito. Saeta al quadrat, pura ‘chicuelina’».

El resum del valor que aquesta oració laica feta cançó té per als sevillans es va significar en el silenci amb què es va recollir la veu de Serrat, en la preocupació del cantant per assajar-la com cap altra de les seves cançons i, finalment, amb l’aplaudiment que era més un «queda’t a Sevilla» que «gràcies per tot», un referèndum que proclama Serrat com la veu de Machado a la terra.

Va ser un comiat alegre, li vam dir al cantant. Tots els comiats són, també, un nus a la gola. Durant tot el concert, com si eliminés un conjur, aquest nus a la gola, Serrat es va desplaçar com un nen entre els amors de les seves cançons i el testimoni d’un temps que ha tingut clarobscurs que també marquen una música que combina Pare amb Mediterráneo o amb aquella Cançó de bressol (li van cridar, mentre la cantava, «¡Visca la mare que et va parir!») en la qual la seva mare i la vida s’ajunten en el poema que potser millor representa aquest ésser humà que no es retira, es desplaça.

Notícies relacionades

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

Reivindicant Valle-Inclán

Li vaig preguntar al seu amic, i col·laborador (autor de diversos llibres, li va produir a Serrat el seu disc Tarrés) Tito Muñoz, què recorda més d’aquest amic que es va acomiadant dels escenaris: «Ell em va donar un consell, com a germà meu que és: ’Tito, quan estiguis malament no ho expliquis, perquè els enemics se n’alegren i els amics es preocupen’». Si és pels seus concerts, pel que es pot suposar sobre la salut de qui és a la frontera dels 79, i pel que es mou i pel que riu, el fet que se’n vagi és només el primer vers d’una etapa nova que començarà l’1 de gener de l’any que ve.

Va dir en el dinar: «¡Com he de deixar d’escriure!» Com he de deixar de conjugar la vida amb el futur. Així que se’n va anar del concert feliç. Va ser un concert feliç, li vam dir, i ell va fer que sí amb el cap. Darrere seu continuen vives almenys quatre-centes cançons i milers i milers de nits com aquestes que ara converteix en regals de comiat.