Al Beacon Theater

Serrat arrenca la seva gira de comiat a Nova York

El cantautor ofereix un recital de dues hores amb 22 cançons plenes d’emoció

Serrat arrenca la seva gira de comiat a Nova York

EFE / Victor M. Matos

4
Es llegeix en minuts
Idoya Noain
Idoya Noain

Periodista

ver +

Joan Manuel Serrat només té bones paraules per a Nova York, una ciutat que, assegura, sempre ha sigut «molt amable» amb ell, «mai hostil». L’únic que troba a faltar cada vegada que hi va són les persones que va conèixer a l’urbs i ja hi són. «És la venjança que té el temps amb tu: se t’enduu gent», diu. Reflexiona llavors amb nostàlgia de records, «que són bonics quan són compartits» i als quals aquestes absències deixen «un tros de buit». Però hi afegeix també una perspectiva optimista: «Hi ha coses que neixen».

El que va néixer dimecres al Beacon Theater novaiorquès, entre les bambolines del qual Serrat pronunciava aquestes paraules en una conversa amb la premsa just després d’haver oferit el primer dels concerts de la seva gira de comiat, va ser un nou record entranyable per als milers d’espectadors que fa dies que van obligar a penjar el cartell d’entrades esgotades. Perquè Serrat va oferir un recital que fins i tot ell reconeixia que havia sortit «molt rodó», prop de dues hores plenes amb 22 cançons, però també amb paraules, històries i emocions.

«Nit de debut»

Vestit amb texans i camisa blava i americana negra, i just després d’haver arrencat amb ‘Dale que dale’, Serrat va reconèixer el moment. «Quin plaer estar aquí, després de la pandèmia». Era, va recordar, una nit de «debut» per a ell després de «dos o tres anys sense pujar a un escenari».

Va parlar també de la data assenyalada en què se celebrava el concert: 27 d’abril, el dia de la Moreneta; el mateix dia en què, fa 43 anys, va morir el seu pare. I va continuar obrint les portes a la seva vida, a la seva família i als seus tres fills abans de tornar a cantar.

Aquesta va ser la dinàmica del recital, en el qual va anar filant i entrellaçant cançons i verb. Es van escoltar ‘El romance de Curro el palmo’, ‘Señora’ i ‘Lucía’, i reflexions sobre l’eternitat dels personatges «que no envelleixen» o sobre el «matrimoni de conveniència» en què la paraula i la música s’uneixen en les cançons. Van sonar ‘No hago otra cosa que pensar en ti’, ‘Algo personal’ i ‘Las nanas de la cebolla’, en la qual va aprofitar per recordar Miguel Hernández i la seva mort a la presó: «Recordar-lo a plena llum és un deure d’Espanya i del món», va dir.

El català es va escoltar per primera vegada quan, després d’haver recordat el seu pare i la seva mare, va entonar la ‘Cançó de bressol’. I es van escoltar també ‘Hoy por ti, mañana por mí’, ‘Es caprichoso el azar’ i ‘Hoy puede ser un gran día’.

Cita a García Márquez

«Ni la memòria és fidel ni els records tan sincers», va dir en un altre moment del concert Serrat, que va citar Gabriel García Márquez per assegurar que «no és el que un ha viscut, sinó el que un recorda». I van arribar després ‘Aquellas pequeñas cosas’ i ‘Mediterráneo’. Serrat també va parlar del «temps de guerra per a la salut i el planeta» i va abordar el canvi climàtic abans de dir que «entristeix la porqueria de testament que deixem als nostres fills» abans de llegir en castellà la lletra de ‘Pare’, que va cantar en català.

La recta final va ser per a ‘De vez en cuando la vida’ i ‘Se acabó la fiesta’, però van arribar entre clamors dos bisos: ‘Penélope’ i ‘Esos locos bajitos’.

Públic entregat 

Era un recital que satisfeia un públic entregat, capaç de cantar totes les lletres, adorador d’un Serrat que, als 77 anys, ha sigut banda sonora de les seves vides. Eren persones com la Nora, una ciutadana argentina de 65 anys que viu a Ottawa i va arribar directament al Beacon des de l’aeroport pel retard del seu vol. «El segueixo des d’adolescent; forrava les meves carpetes d’estudiant amb retalls de les seves fotos», va dir. «Té una sensibilitat exquisida; t’arriba a l’ànima. No és només com canta, sinó el que diu i com ho diu; és la seva personalitat».

Notícies relacionades

Eren també persones com el veneçolà Francisco Llanes, que podia citar el dia exacte, 24 de desembre del 1970, en què va comprar a Madrid el seu primer casset: ‘Cantares’; la seva dona, María Asunción Benatuil Valls, i el seu fill de 21 anys, el Juan. «L’àvia [materna] va emigrar de Barcelona als 6 o 7 anys per la guerra i a casa sempre escoltàvem Serrat», deia el noi. «El significat de Serrat per a mi és història familiar».

Prendre seriosament

Marxaven tots embadalits. I sortia també satisfet del concert el mateix Serrat. «En aquesta gira hi haurà dies millors, dies molt rodons com avui, i hi haurà dies en què haurem de remar més contra corrent per coses», va avisar. Però el que garantia també és que sempre ho donarà tot. «No recordo haver pujat mai a l’escenari com si fos un concert més», deia. «Al lloc més important o al poble més humil, l’actuació sempre me l’he pres molt seriosament. I si no ha sortit tan bé com jo volia és perquè no he pogut més o perquè m’he equivocat, però no perquè hagi fet una feina d’amaniment».