Abel Ferrara rehabilita Shia LaBeouf

L’entrada de la Viquipèdia dedicada a Shia LaBeouf és d’allò més sucosa: inclou agressions, addiccions, detencions, una infància traumàtica, una paternitat envoltada de misteri, identitats suplantades, nombrosos episodis de plagi, successives caigudes a l’infern i consegüents intents de rehabilitació. Seria la base perfecta d’una pel·lícula apassionant o almenys d’una molt millor que la que l’actor ha presentat avui a Venècia fora de concurs i que suposa la seva tornada a la interpretació des que el 2020, després de ser acusat d’abusos sexuals i psicològics per part de la seva exnòvia la cantant FKA Twigs, s’apartés de la professió temporalment.

I el cert és que, almenys sobre el paper, ‘Padre Pio’ resulta atractiva per diversos motius. El seu director és Abel Ferrara, cineasta ocasionalment estimulant i sempre imprevisible, i el seu personatge principal és Pio da Pietrelcina, possiblement el sant més reverenciat d’Itàlia, a qui s’atribueixen curacions miraculoses i episodis tant de levitació com de bilocació i la biografia del qual, a més, està plena de possibles relacions amb dones i irregularitats financeres. Però molt poc d’això apareix a ‘Padre Pio’.

Amb Déu i amb el diable

Notícies relacionades

Duki, un diable generós amb les claus del Sant Jordi

El comte de Montecristo

La pel·lícula se situa en el transcurs d’uns dies de 1920, quan, després que es donés a conèixer en el si de l’Església que va patir estigmes, el jove sacerdot arriba a un poble anomenat San Giovanni Rotondo per recloure’s en un monestir caputxí des del qual establirà un diàleg tant amb Déu com amb el diable. Pels carrers del poble, mentrestant, els primers compassos del moviment socialista provoquen tant una vaga de treballadors i camperols com una posterior victòria electoral obrera contra la qual els terratinents i les velles autoritats reaccionaran violentament: l’octubre d’aquell any, un tiroteig per part de la policia se saldarà amb 14 morts i 80 ferits.

Ferrara es mostra molt més interessat a recrear aquests fets històrics que a prestar veritable atenció al seu personatge titular, al qual veiem en una limitada successió d’escenes murmurant, cridant, plorant o simplement mirant a algun punt indeterminat amb les celles estarrufades. Més que per res del que passa en el metratge, com era d’esperar, la pel·lícula és interessant per com ha contribuït a enriquir la pàgina de LaBeouf de la Viquipèdia: el seu rodatge va impulsar l’actor a convertir-se al catolicisme i això, segons ha confessat ell mateix, li va permetre allunyar-se dels seus pensaments suïcides. Probablement ja deu faltar menys per a la pel·lícula sobre la seva vida.