Gaspar Noé: «La vellesa és despietada; al final sempre perds la batalla contra el pas del temps»

No fa gaire van morir tres persones que per a mi havien sigut figures paternes: tant el pare de la meva nòvia com l’actor Philippe Nahon, que havia aparegut a les meves primeres pel·lícules, van morir a causa de la covid; i també vaig perdre el director Fernando Solanas. Les seves morts em van colpir de dalt a baix. I, tot i que ‘Vortex’ no és autobiogràfica, mentre la feia no podia deixar de pensar en la meva àvia materna, que va patir demència senil, ni sobretot en la meva mare, que també va patir Alzheimer i que, arribat el moment, va morir als meus braços.

Vostè mateix va passar per una experiència pròxima a la mort. ¿En vol parlar?

A principis del 2020 vaig tenir un vessament cerebral. Va ser terrible, vaig sentir dolors insuportables, i explosions constants dins del cap. Vaig pensar que passaria la resta de la meva vida en estat vegetatiu, sent una càrrega per als meus pròxims. L’únic positiu de tot allò és que, mentre era a l’hospital, finalment vaig poder provar la morfina, que era l’única droga que em faltava per experimentar. Recordo que un dia, ajagut al llit i drogat fins a les celles, vaig veure ‘Gravity’ en un televisor diminut i vell. Va ser l’experiència cinematogràfica més bestial de tota la meva vida.

¿Va deixar la mala vida després d’això?

He deixat de fumar i ja no provo les drogues dures. I, malgrat que hi va haver un temps en què bevia com si no hi hagués un demà, ara només prenc cervesa i vi en quantitats moderades, i un ‘chupito’ o dos de vodka molt, molt de tant en tant.

¿Té por de la mort?

No, mai n’he tingut. De fet, mentre era a l’hospital i pensava que moriria, la meva única preocupació era què passaria amb tots els meus llibres i les meves col·leccions de blu-ray i cartells de pel·lícules. Però sé que pertanyo a aquest 15 per cent de població que sobreviu a un vessament i després no pateix discapacitats permanents, així que sento que la vida m’ha donat una bola extra i vull disfrutar tant com sigui possible del que em queda.

 ‘Vortex’ és la seva pel·lícula més sòbria i tendra, i la menys provocativa. ¿Atribueix a la malaltia alguna cosa a veure en això?

No ho sé, potser. Suposo que això és una cosa opinable; el meu pare, per exemple, pensa que és la pel·lícula més violenta de la meva carrera. Però és cert que la demència pot provocar símptomes psicòtics molt més greus que els que hi mostro. Quan vas a un hospital mental i et veus envoltat de persones que la pateixen, et sents com enmig d’una pel·lícula de zombis, és aterridor. La vellesa és despietada. Pots sobreviure a gairebé qualsevol malaltia, però al final sempre perds la batalla contra el pas del temps. Sigui com sigui, la meva intenció amb algunes de les meves pel·lícules prèvies va ser indignar o repugnar els espectadors. Amb ‘Vortex’, en canvi, el que vull és fer-los plorar.

És una de les pel·lícules de la seva carrera que millors crítiques ha rebut. ¿Com se sent al respecte?

Crec que la raó per la qual ha agradat als crítics és que la majoria tenen més de 40 anys i, com que segurament tenen pares o mares en situacions similars a les que la pel·lícula mostra, s’identifiquen amb ella. En realitat m’agraden les males crítiques, em diverteixen molt. De vegades estic temptat d’emmarcar-ne algunes de les que llegeixo i penjar-les a la paret, com aquella d’‘Irreversible’ (2002) en la qual se’m deia «nazi homòfob». En realitat, les crítiques no serveixen per a res. ‘Irreversible’, sense anar gaire lluny, és la pel·lícula amb la qual he patit atacs més furibunds, però també l’única de la meva carrera que va tenir èxit comercial.

El cert és que una altra de les seves pel·lícules, ‘Love’ (2015), va ser tot un èxit a Netflix...

És diferent. Si ‘Love’ va triomfar a Netflix durant el moment més cru de la pandèmia és perquè és una pel·lícula amb alt contingut sexual explícit, i suposo que els nois dels Estats Units i Europa la van utilitzar com a estímul a l’hora de masturbar-se. I, compte, em sembla bé. Masturbar-se és bo. En la meva adolescència, jo arribava a masturbar-me dues o tres vegades al dia. És normal.

 

‘Vortex’ ha sigut comparada amb ‘Amor’ (2012), de Michael Haneke. ¿Li molesta?

Haneke no va inventar la senilitat, i jo hauria fet ‘Vortex’ tot i que ‘Amor’ no existís. Dit això, l’èxit d’aquella pel·lícula sens dubte va facilitar que la meva obtingués finançament. La vellesa i la demència són temes que aterreixen els productors, i la societat en general. Envellir ens fa més por que una guerra nuclear. Les religions capitalitzen aquest pànic venent la fal·làcia del més-enllà, però fins i tot la gent no religiosa s’enganya pensant que la mort no és el final.

Notícies relacionades

‘Vortex’, de Gaspar Noé: una pel·lícula viva per parlar de la mort

Gaspar Noé: «Em diuen tarat o provocador, però això només són adjectius»

 ¿A vostè li importa deixar un llegat?

Un llibre o una pintura són obres imperibles. Però la vida de les pel·lícules és finita, la majoria de les que es roden acaben desapareixent i a ningú li importa. Ja ni es roda ni es projecta en 35mm, i els rotllos de cel·luloide que queden s’acabaran podrint. I per projectar còpies digitals fan falta uns codis que, tard o d’hora, es perdran. No, no m’importa gens.