‘Vortex’, de Gaspar Noé: una pel·lícula viva per parlar de la mort

Les pel·lícules de Gaspar Noé sempre semblen estar concebudes per posar a prova l’espectador, per incomodar-lo, per portar-lo fins al límit i regirar-li les tripes, per ensenyar-li el que no vol veure. No són experiències agradables, però almenys són experiències en el sentit més ampli, tant cinematogràfiques com físiques i mentals. La seva última obra pot ser que sigui la més humana i sensible de tota la seva carrera, cosa que no vol dir que també sigui visceral i aterridora, ja que gira al voltant de la malaltia i la vellesa i, en conseqüència, de la mort. La seva càmera seguirà dos avis en un apartament parisenc ple de llibres, memòria i records. Cada un ocupa una part de la pantalla, que es divideix per centrar-se de forma individual en els personatges que interpreten Dario Argento i Françoise Lebrun que, d’alguna manera, amb la seva sola presència adquireixen un simbolisme crepuscular sobre el final d’una època, la dels supervivents del ‘giallo’ i la Nouvelle Vague. Potser per aquesta raó, Vortex és també un experiment a mig camí entre el cine de terror (en el seu vessant existencial) i l’experimentació formal i conceptual. I sobretot una carta d’amor al cine, tal com es diu en un moment, a les pel·lícules com a somnis.  

Notícies relacionades

Gaspar Noé: «La vellesa és despietada; al final sempre perds la batalla contra el pas del temps»

Música amb Barcelona com a escenografia

Com en la major part de les seves obres, Noé reflexiona sobre el cos i els seus límits, sobre el procés degeneratiu de la carn i la ment, sobre l’esclavitud que hem desenvolupat a les substàncies químiques, les pastilles i les drogues, gairebé com si fos una versió senil de ‘Rèquiem per un somni’ en què la sensació de malson claustrofòbic no para d’augmentar. 

El director es mostra més inspirat que mai a l’hora de conjugar narració i imatge. ‘Vortex’ està plena d’idees brillants, és una pel·lícula viva malgrat parlar de la mort, perquè hi ha un esperit de recerca, de trobar nous camins expressius a través de les eines cinematogràfiques i la posada en escena.