Anar al contingut

LA GRAN CITA DEL CINE FANTÀSTIC DE CATALUNYA

Gaspar Noé: «Em diuen tarat o provocador, però això només són adjectius»

El controvertit cineasta francoargentí presenta a competició a Sitges l'al·lucinogen 'trip' visual i musical 'Clímax'

Julián García

Gaspar Noé: «Em diuen tarat o provocador, però això només són adjectius»

JOAN CORTADELLAS

Les pel·lícules de Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) són contraindicades per als esperits sensibles. La violència i el sexe brollen sense filtre i les desercions de públic indignat solen ser moneda corrent en les seves projeccions, com va passar al seu dia amb l’atroç escena de la violació a ‘Irreversible’ (2002), nou minuts de tortura en una sola presa sense talls; o amb les ejaculacions en primer pla i en 3D de ‘Love’ (2015). En qualsevol cas, i més enllà de l’escàndol, en el qual Noé sembla disfrutar com un nen amb cara de dolent, el cineasta francès d’adopció és un dels grans noms del cine europeu. Aquest divendres ha presentat a Sitges, dins de la secció oficial, ‘Clímax’, al·lucinogen ‘trip’ visual i musical en el qual un grup de ballarins cau de morros a l’infern després de prendre un ponx de sangria on algú fica un èxtasi o una cosa semblant.  

Més enllà de l’exercici d’estil visual, ¿pretenia llançar un missatge als joves sobre el perillós que són l’alcohol i les drogues?
Més aviat sobre el descontrol etílic. Qualsevol persona que hagi sortit molt de festa haurà passat per situacions dures al llarg de la seva vida. Jo he tingut experiències amb les drogues, però les pitjors que he viscut estan estretament lligades a les barreges i els excessos d’alcohol. Gent que parla malament a la seva nòvia i s’acaben pegant i l’endemà el cervell li esborra aquests mals records perquè ningú vol tenir una mala imatge de si mateix. En aquest sentit, sí, crec que la meva pel·lícula la podrien veure joves d’una forma instructiva.

El seu cine, senyor Noé, ha sigut sempre sinònim d’escàndol o provocació, d’incomoditat. Vostè té molts detractors. ‘Climax’, no obstant, ha sigut elogiada de forma unànime. ¿Què li sembla?
Bé, suposo que hi ha una part a ‘Clímax’ molt més alegre que a les meves pel·lícules anteriors. La major part d’elles comencen sent un drama i acaben sent un drama. Aquí hi ha drama, diversió, terror i molt ball. Però en tot cas, crec que la gent es pren massa seriosament el meu cine. Fa poc vaig veure un tros de ‘Solo contra todos’ (1998) i, vista amb el temps, no entenc l’escàndol. ¡Si és molt divertida, molt d’humor negre! Podria ser de Berlanga o de Buñuel.

¿Se sent amb la mateixa ràbia que fa 20 anys, quan va fer, precisament, ‘Solo contra todos’ o ‘Irreversible’?
L’única diferència que hi ha són 20 quilos (riu a rialles).

“Jo he tingut experiències amb les drogues, però les pitjors que he viscut estan estretament lligades a les barreges i els excessos d’alcohol”

La correcció política li sembla una xacra del nostre temps?
(Reflexiona durant uns segons) Correcció política... No sé què és ni la correcció. ¿Què és el correcte? Els directors d’escola o els capellans et diuen que has de ser correcte quan ets un nen. El que sí que hi ha són polítiques correctes, com una censura col·lectiva aplicada per gent a qui li convé. Per exemple, als Estats Units es van eliminar els acudits racistes en nom de la correcció quan la veritat és que són molt divertits, tenen molt mala llet. L’humor gruixut és divertit. Però avui ja no es poden fer acudits sobre altres grups socials. A mi un espanyol m’explica un acudit d’argentins i em molesta, però si l’explico jo em diverteixo molt.

Li volia preguntar per...
¿Saps com fa un argentí per suïcidar-se? Salta des del seu ego (riu sense fre).

Li deia que...
¿I saps com comencen totes les cartes d’amor escrites per un argentí? Jo sé que m’estimes (torna a riure sense fre i encén un cigarret).

La meva pregunta era sobre d’on li ve la idea de fer ‘Clímax’.
Tenia la idea de fer alguna cosa sobre el descontrol d’un grup gran. Al desembre vaig veure un ‘voguing ballroom’ a París i em vaig divertir tant veient aquests tios i ties ballant, saltant i cridant que vaig dir “punyeta, fa anys que no veig una festa tan sana i divertida”. La gent no estava ni tan sols borratxa. Em vaig adonar que volia filmar aquells ballarins. Vam rodar en 15 dies.

¿Li agrada ballar?
M’encanta. M’agradaria ballar com ells. No tinc nivell. M’encanta nedar també. Tampoc nedo bé, però m’encanta. Són les meves activitats favorites per relaxar el cos. Dormir, fer l’amor i ficar-se a la sauna també, però les activitats que m’expandeixen més serotonina pel cos són ballar i nedar. M’oblido de mi mateix quan ballo. Acostumo a anar a clubs a París. 

¿Per què utilitza la sangria com a catalitzador del desastre?
Les primeres vegades que em vaig emborratxar en la meva vida van ser amb sangria. I després, deuria tenir 14 anys, a París feia festes a casa, preparava sangria i emborratxava els meus companys de secundària. Alguns tornaven borratxos a casa i els seus pares trucaven als meus per queixar-se. Era una miniexperiència xamànica i jo era el xaman. Així vaig començar a entendre el que era perdre el control en grup.

“M’estranya que les pel·lícules d’Eloy de la Iglesia no siguin més conegudes al món. N’hi ha algunes com ‘El pico’ o ‘El diputado’ que són del nivell de Fassbinder o Pasolini”

¿Quin tipus de cine actual li interesa?
Em va divertir molt, i no m’ho esperava, ‘The house that Jack built’, de Lars von Trier. Em va semblar molt lúdica, boníssima. Hi ha tres o quatre pel·lis per any que m’interessen realment. Últimament m’he estat mirant les pel·lícules d’Eloy de la Iglesia que hi ha en DVD i m’estranya que no siguin més conegudes al món. Hi ha algunes com ‘El pico’ o ‘El diputado’ que són del nivell de Fassbinder o Pasolini.

¿Se sent part d’aquell grup de directors francesos que a començaments del segle XX va remoure el cine de gènere com Alexandre Aja o Bustillo & Maury o Pascal Laugier?
Els conec i són amics meus, però ells es van posar més en el gènere i jo estic més... entre els gèneres. No sé, ‘Climax’ és un musical, una comèdia, una pel·li de terror. ¿Què són les pel·lícules de Buñuel? Quan la gent no sap catalogar parla de cine d’autor. A mi uns em diuen tarat, d’altres idiota, d’altres provocador, però són només adjectius.

¿És cert que té la intenció de fer una pel·lícula per a nens?
Sí. Per descomptat, no inclouré res sexual ni gore. Res prohibit per a menors. La veritat és que la vida d’un nen és molt cruel. Si fas una pel·lícula amb nens als quals se’ls moren els pares el resultat és un melodrama que fa que la gent surti plorant del cine durant hores. Amb gent gran passa el mateix. Si fas una pel·lícula amb gent gran que perd el cap pot ser molt melodramàtic perquè tots tenim por a la vellesa. Gairebé tot els adults tenen pares morts o per morir o perdent el cap. Les dues coses em tempten: fer-ne una amb gent molt vella o amb nens molt joves. En els dos casos, sense gent de mitjana edat.