Així és l’oceànica i hiperordenada col·lecció de discos del ‘dj’ Ángel Molina

Amb una fonoteca de gairebé 30.000 exemplars de plàstic cal ser estricte amb l’ordre si no vols tornar-te tarumba un dia buscant un disc traspaperat, i Molina ho és. Fins i tot fa broma quan diu que deu tenir un cert grau de trastorn obsessivocompulsiu (TOC).

Els àlbums estan classificats per estils (gòtic, industrial, pop de la dècada de 1980, electrònica, ball... ) i, dins de cada estil, per ordre alfabètic del nom del grup o l’intèrpret. No acaba aquí la cosa. Els discos de cada grup o artista s’ordenen de manera cronològica. Això últim pot semblar excessiu, però deixa de semblar-ho quan veus que de Depeche Mode atresora uns 1.500 exemplars entre elapés, maxi-singles i singles. ¿El segon grup del qual més discos té? Estaria, a molta distància, entre The Cure i Tears For Fears. Molina es reconeix, no podia ser de cap altra manera, un completista dels seus artistes de capçalera.

No per treball

El lector envejós pot pensar que hi ha truc a la discoteca de Molina, al cap i a la fi és un discjòquei de tecno amb gran projecció internacional des de principis de la dècada del 1990 i com a tal es deu haver afartat a rebre còpies de promoció. El lector envejós s’equivocarà si pensa això. L’apartat professional de la col·lecció de Molina és molt respectable, però tot i així residual en el colossal conjunt. A més, fa eons que no punxa en vinil i que el material promocional que rep i a què dedica hores d’escolta cada dia és en format digital. En aquesta secció el dj segueix un altre criteri d’ordenació: per segell discogràfic (amb més pes que l’artista) i per referència del disc.

Cal parlar de Depeche Mode. «Vaig descobrir el grup el 1984 i em va canviar la vida. A més, em va convertir en col·leccionista», diu Molina. El grup, prossegueix, no va ser pres seriosament per crítica i públic assabentat fins a ‘Violator’ (1990), però ell va detectar molt abans una gran banda de pop electrònic que per si no fos prou operava d’una manera innovadora: de cada senzill editava dos, tres o quatre versions, expandint així la idea de cançó. «Em vaig tornar boig. Era com completar un puzle».

Bombolla capitalista

Notícies relacionades

Julieta: "La gent em veu potencial, ho entenc perquè jo també"

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Tot i que no al ritme vell de 30, 40 o 50 discos per setmana, a casa de Molina continuen entrant discos regularment. La majoria, des de fa 15 anys, comprats per internet. Amb tot, no dubta a qualificar el mercat digital de vinils com a «bombolla capitalista, amb enganys, trampes i especulació». Per exemple: tens un disc rar del qual no hi ha còpies a la venda. El poses al mercat i el compres tu mateix per, diguem-ne, 500 euros. Com que tot deixa rastre a internet, queda establert que val 500 euros. El tornes a posar a la venda per 300 euros i qui el compra pensa que ha adquirit una ganga, i si hi ha licitació i algú paga més diners, encara millor.

Al mig de l‘oceà de discos, Molina diu: «De tots crec que et podria dir com a mínim a quina ciutat i a quina botiga els vaig comprar, o com van arribar a les meves mans». Una col·lecció d’aquestes característiques és una vida.