Joana Bonet: «La relació de Carme Chacón amb el partit socialista va tenir mel i va tenir fel»

Madrid està ennuvolat quan parlem amb Joana Bonet, escriptora i periodista, sobre el llibre més difícil de la seva vida, el que dedica a la seva amiga Carme Chacón, socialista que va ser la primera dona a exercir el càrrec de ministra de Defensa a Espanya. Va poder haver sigut la política més poderosa d’aquest país. Però vicissituds que de vegades fan saltar les llàgrimes als ulls de la biògrafa van truncar aquella carrera. La vida, que l’havia amenaçat des de molt jove amb el perill d’una fallida cardíaca, va acabar sent-li terriblement esquiva. Carme Chacón va morir l’abril del 2017, amb 46 anys, d’un atac al cor. El seu fill Miquel, que ara en té tretze, coneixia el tremend secret que esperava la seva mare en un avenir devastador també per a la multitud d’amics que va tenir aquella dona tímida i sòlida com una roca. Al mig de la boira de Madrid, Joana Bonet parla d’aquest ‘Chacón. La dona que va poder governar (Península)’ i explica com va saber tantes coses sobre la seva amiga de l’ànima.

¿Què va saber d’ella gràcies al llibre?

Vaig saber que portava la humanitat a la punta dels dits, en la seva expressió més sensible. Vaig començar a descobrir coses com que per Nadal cridava a mares i a viudes de militars morts, just quan se sent més l’absència. Gràcies a aquest llibre vaig saber que un dia va obligar el militar capellà a fer el refugi per a nens desemparats al Perú que ell tant volia fer. Li va donar una excedència i ell va poder construir la Llar Natzaret, que ha salvat molts nens.

¿Per què creu que ella es va entossudir en això?

Perquè ella vivia contra l’adversitat i tenia un do per aconseguir el dolor dels altres. Ella va veure que el capellà tenia vocació, eines, saviesa per fer alguna cosa com a això, que sabia que era molt important. Li va dir: «fes-ho ja, perquè no saps si demà et moriràs». És una cosa curiosa, perquè ella no solia parlar amb nosaltres de la mort. Però se n’anava a l’Índia amb José María Cano per acompanyar persones a morir. I va preparar el seu fill per anar-se’n en pau i que ell es quedés tranquil.

¿Ara entén l’energia amb què va assumir la vocació política?

La Carme és filla de la classe obrera, però no de la classe obrera oprimida. De tot el que patien ella i els seus treia pit. El seu avi anarquista no parava d’escriure, ella escrivia poemes des de petita, perquè sempre va abraçar la cultura com a màxim ascensor vital. Era el que més satisfacció li donava. El seu ídol no va ser cap músic, sinó Gabo. Per a ella la cultura va ser capa, refugi, llibertat i diversió. I ella abraça la política pels seus orígens, això la determina. Coneix la repressió del franquisme i els seus espeternecs, el seu avi li explica tot. Es forma per ser jurista, constitucionalista concretament, i s’esforça per veure com pot ajudar la ciutadania, com pot tornar-los plenament les conquestes que durant 40 anys els van ser negades o eixelebrades.

Remarca el fet que ella, en alguns Consells de Ministres, es dedicava a dibuixar. ¿Què significa aquesta distracció?

Bé, tu ho veus com a distracció, però per a ella era concentració. Escoltava i dibuixava cases o caixes, dibuixos infantils, una xemeneia de la qual no sortia fum sinó que sortien llamps. Una psicòloga em va dir que això significava molt enuig.

Ella solia lluir mig somriure. ¿On era l’altra meitat?

Pot ser que estigués allotjada en la melancolia del futur, en pensar que hi havia moltes coses que potser no podria arribar a viure.

¿Ella explicitava aquesta manca de futur?

En absolut. Tinc aquí la seva agenda i ella tenia cites, reunions, viatges... per al juny, per exemple. I va morir a l’abril. Però, curiosament, és la primera agenda en què llegeixo la seva cardiopatia. Perquè allà hi ha el telèfon del seu cardiòleg i el telèfon d’un cosí seu per avisar d’una cosa urgent.

Al veure aquesta espècie de premonició, ¿què va sentir com a amiga seva?

És que jo l’he digerit i ho he analitzat més a posteriori. Mentre ella era aquí, no li notava res, cap temor. Quan li vaig dir que el Toni, el meu company, havia tingut un infart, va dir: «ui, tan jove.» I després va dir: «amb les cartes que jo tinc». Li vaig fer una abraçada i va dir «treu, que estic de puta mare». I sí, ella seguia amb la seva rutina diària. Tenia dues revisions a l’any. Però li desplaïa el paper de víctima. Mai es queixava.

¿Aquest caràcter va anar canviant en funció de la salut que s’observés?

És que el seu últim any va ser de plenitud. Es va reconciliar amb tot el món. Va recuperar tot el temps que la política li havia robat per dedicar-lo al fill. Va tornar al despatx, tots l’admiraven. Viatjava a Miami i es trobava amb el Círculo Español, que li donava suport, li demanaven que fes conferències. És a dir: tenia una vida cosmopolita, com a ella li agradava. Tenia molts projectes. Seguia en contacte amb gent que formava part dels equips de Clinton i d’Obama els qui, per cert, la veien com el relleu de l’esquerra a Espanya.

¿Com es relacionava ella amb la paraula ambició?

La paraula ambició grinyola quan es col·loca al costat d’una dona. ¿Per què? Doncs perquè es pensa que aquesta dona vol una cosa que no hauria de voler. I per a res. En el seu cas, tenia tota la legitimitat, tenia tota l’experiència i la trajectòria per arribar lluny. Ella es proposava metes i s’esforçava un munt per poder portar-les a terme.

¿Quina va ser la seva principal derrota?

Sens dubte, va ser en el congrés del partit a Sevilla, però amb el pròleg del no a les primàries en el partit, perquè allà ella es va descompondre. Comptava amb el favor de la militància, a les seves enquestes li sortien els números i... al final res.

¿Com va assumir ella el protagonisme?

A ella li encantava. El que era militar la va curullar. Se sabia molt observada, però ho portava molt bé. Es va esforçar per treure algunes coses que els militars arrossegaven des del franquisme. Va introduir el laïcisme, la conciliació, fins i tot el redisseny dels uniformes i, sobretot, va tornar l’honor als militars demòcrates, la gent que va contribuir a la nostra Transició pacífica.

Llavors... ¿li va ser més fàcil lidiar amb l’exèrcit que amb el partit?

¡Sens dubte! [rialles]. D’entrada perquè un militar, davant una ministra, es quadra. Però ella va estudiar molt, es va esforçar a conèixer tot aquest món castrense, es va immiscir en tot. Viatjava per repatriar algun cos caigut en el complimento del seu deure, tot i que no ho demanés el protocol. I la relació amb el partit, doncs... va tenir mel i va tenir fel. Quan van veure que estava molt a punt d’arribar al comandament de la secretaria general, la van frenar. Hi va haver alguns dels seus companys catalans que van votar en contra i... això li va pesar. També li va pesar ser «dona de». Deien que si ella arribava a dirigir el partit, qui realment anava a manar seria el seu marit, Miguel Barroso. Així de masclistes van ser amb ella.

¿Això la va afectar molt?

Ella sabia perdre i va saber gestionar el fracàs. Però jo crec que una mica així... sempre deixa alguna cicatriu.

¿Allà es va donar un punt i a part del PSOE amb si mateix?

Sense cap dubte. Molts m’han reconegut que encara els fa mal aquesta ferida, que va ser un xoc brutal, que es va perdre l’oportunitat de portar a terme la renovació. Ella estava molt oberta al canvi, volia treure-li testosterona, caspa i pols a la política. Modernitzar-la en el fons i també en les formes.

¿On veu vostè avui aquests defectes?

En el tutelatge que se’ls atribueix a la majoria de les dones que estan en política, començant per Isabel Díaz Ayuso. En ridiculitzar les líders que han sigut elegides democràticament.

Però ella no tenia res a veure amb Díaz Ayuso, en la seva ideologia i caràcter.

Així és. Però em refereixo que quan una dona està a punt de tenir un paper molt important en el partit, la fan callar o la frenen. Jo crec que si Carme fos aquí, no veuria amb bons ulls la violència mediàtica que han tingut ministres com Irene Montero, per exemple.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

¿Quina part del llibre li va costar més escriure?

La de la mort. La vaig posposar. Potser perquè, d’alguna manera, significava deixar de continuar conversant amb ella. I també la part de la confessió dels abusos sexuals. Va ser difícil, m’ha dolgut molt [se li trenca la veu i s’emociona].