Javier Gurruchaga, el rock’n’roll de la fi del món a Barnasants

Javier Gurruchaga continua enginyant-se-les per donar cobertures conceptuals oportunes als seus concerts, però, al cap i a la fi, l’espectacle és ell mateix, amb la seva veu rugent, els seus andamis de mestre del gran guinyol i el secular repertori de l’Orquestra Mondragón, sempre preparat per posar de cap per avall l’auditori. Així va ser aquest dissabte al teatre Joventut, de l’Hospitalet, escenari que va portar a l’artista records de la seva actuació, en el curs 1993-94, amb ‘Golfos de Roma’, de la mà de Mario Gas.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

El significatiu d’aquestes ‘Historias extraordinarias’ que, via Edgar Allan Poe, va desplegar a Barnasants, va ser constatar la vivacitat dels clàssics de la Mondragón i les aptituds de Gurruchaga com a senyor de l’escenari i ferotge cantant de rock’n’roll a la clàssica manera, molt apreciable des de la gloriosa friquada de ‘Garras humanas’, amb la qual va obrir la nit mostrant el seu cor trencat: «Soy el hombre sin brazos del circo / Soy capaz de fumar con los pies / Cada noche la gente me aplaude más / Pero yo me quisiera morir». Barret de copa, abric llarg i la companyia del «majestuós corb» de Poe, posant en una ala de la butaca i fent de sord interlocutor de les seves tribulacions.

Diversió en l’abisme

Gurruchaga va saber treure partit dels trets de teatralitat, amb aquestes lectures de fragments de ‘El cuervo’ i ‘La máscara de la muerte roja’, de Poe, casant amb el perfum inquietant dels últims successos globals. Però el rock va acabar guanyant el pols la literatura: l’agenda internacional era propícia al ‘riff’ criminal de ‘Caperucita feroz’, a un ‘Tic tac’ amb traços psicòpates i a la cadència ‘skatalítica’ de ‘Bon voyage’. I l’homenatge al Rei, que no va ser cap altre que Elvis Presley, amb un ‘That’s all right’. Rock’n’roll amb saxo orgullós, imposant el sentit de la diversió al caire de l’abisme, amb aquest simptomàtic ‘Back in the USSR’, dels Beatles, i un ‘Viaje con nosotros’ amb vista a Kíev, en el qual Gurruchaga va estirar el seu ‘entertainment’ amb molla, conjurant els pitjors auguris de la fi del món.