Còmic

Memòria gràfica d’una esclava sexual de l’Exèrcit japonès

La dibuixant coreana Keum Suk Gendry-Kim rescata al còmic ‘Hierba’ la vida d’una de les joves del seu país raptades i obligades pel Japó a prostituir-se com a «dones de consol» dels seus soldats durant la Segona Guerra Mundial

Tenia 16 anys quan Lee Ok-Sun va ser raptada el 1942 i portada des de la seva Corea natal a una base aèria a la Xina. L’Exèrcit japonès la va mantenir tancada fins al final de la Segona Guerra Mundial i la va obligar a ser una «dona de consol» per a les seves tropes. Un eufemisme pervers per dir que la va convertir, al costat de moltes de les seves compatriotes, en esclava sexual, condemnada a ser violada sistemàticament i prostituïda diàriament, arribant a passar per les mans de 30 o 40 soldats els caps de setmana. «Per a ella aquells tres anys van ser un temps de mort. Crec que va sentir que el seu esperit va morir allà. Recalcava que els soldats la prenien en contra de la seva voluntat. No tenia manera d’escapar i va fer el que va poder per sobreviure cada dia. I a Corea diem que sobreviure no és viure. Jo, com a dona, no puc ni imaginar com va poder ser viure experiències tan doloroses. Aquelles dones van haver de conviure amb les seves ferides i traumes», explica per videoconferència la dibuixant coreana Keum Suk Gendry-Kim, que va relatar les vivències que li va comptar una Lee Ok-Sun ja àvia a les gairebé 500 pàgines del multipremiat còmic ‘Hierba’ (Reservoir Books), traduït a 14 idiomes.

Abans de caure a mans japoneses, Lee Ok-Sun havia tingut una infància dura. De família molt pobra, la seva mare no la va deixar anar a l’escola, una cosa que anhelava, i s’havia de cuidar dels seus germans petits fins que els seus pares la van vendre a la primera de diverses famílies adoptives que la tenien com a criada. Gendry-Kim la va entrevistar a l’anomenada Casa del compartir, residència per a antigues esclaves sexuals. Allà apareixen les dues a moltes de les vinyetes, per donar fe de la realitat del seu testimoni sobre un episodi vergonyós de la història del Japó, país que encara no ha ofert, segons l’autora, «cap disculpa sincera a les víctimes».

Des que el 1991 la primera d’elles va explicar públicament la seva experiència, el Govern nipó, assenyala, només ha admès que se les va reclutar per força i els va oferir el 2015 una indemnització econòmica. «Però per a elles, això no és important perquè amb això no els podien comprar la joventut. Les que encara viuen tenen 80 o 90 anys i les ferides que els van fer amb 15 o 20 continuen gravades a la seva ment. Només volen recuperar l’honor i la dignitat com a éssers humans».

A ‘Hierba’, Gendry-Kim, que ja havia fet un còmic curt sobre les «dones de consol» i col·laborat amb un cineasta que preparava una pel·lícula del tema, no ofereix una mirada sobre «el problema entre Corea i el Japó ni suscita odi envers els japonesos culpabilitzant-los d’això, sinó que tracta sobre les dones i el sistema patriarcal i les discriminacions de classe social». A l’acabar la guerra, les seves famílies i la societat mateixa les van repudiar i els van negar ajuda, estigmatitzant-les. «A la gent li interessen les històries de les víctimes d’esclavitud sexual en temps de guerra. Però jo considero important mostrar el context social en què van néixer, en per què el Japó va crear aquestes Estacions de consol i van reclutar per força dones mantenint-les sota control de l’Exèrcit. L’arrel del problema és el sistema patriarcal de l’època, on les dones abans de casar-se havien d’encarregar-se dels pares i germans petits i, després del matrimoni, cuidar el marit i els sogres. A més la virginitat era un valor important: si la dona l’havia perdut, encara que fos perquè l’haguessin forçat a servir els soldats, pensava que la seva vida havia acabat. Les seves famílies les consideraven brutes i no volien que les mirades de menyspreu de la societat les perjudiquessin». Moltes d’aquelles joves es van suïcidar. Lee Ok-Sun va pensar a fer-ho, però «no sabia com».

La dibuixant es va documentar extensament sobre les «dones de consol» –alguns historiadors calculen que van poder arribar a ser 400.000 de diversos països, la majoria coreanes i xineses– i va buscar testimonis. Quan va començar, el 2014, quedaven unes 60 supervivents; avui, menys de deu, calcula. Moltes van morir durant la guerra.

«Pedra al cor»

Tenia clar que per crear aquesta obra havia «de mantenir certa distància amb la història real per controlar les emocions», tot i que admet que va passar «dies difícils». No obstant, malgrat les coses doloroses que li explicava l’àvia, de les seves entrevistes amb ella sortia «amb energia, esperança perquè Lee Ok-Sun sempre feia broma i destil·lava optimisme i sentit de l’humor». «Crec que el fill que va tenir va ser un motor per continuar endavant amb la seva vida. I les dones de la Casa del compartir les ajudava a sentir-se estimades per joves alumnes i activistes que les visitaven per escoltar-les». Després de la guerra, moltes van silenciar el que els va passar. «Però una, la primera que va donar testimoni d’això, deia que explicar-ho li va treure una pedra del seu cor i la va ajudar a superar-lo».

Llicenciada en Belles Arts a Seül i formada a Estrasburg, Gendry-Kim va viure 17 anys a França, fascinada pels impressionistes i per un Picasso que va anar a París molt jove. Allà, després de dedicar-se a la traducció de còmics coreans al francès i descobrir que aquests, «amb ploma i paper», eren un «mètode fabulós per expressar en dibuixos el que volia explicar», va publicar els seus primers títols. El pròxim en arribar a Espanya, ‘L’espera’, sobre una família separada durant la Guerra de Corea.

Sense escenes explícites de violència

Notícies relacionades

A ‘Hierba’ no hi ha escenes explícites de violència. «D’altres haurien mostrat probablement escenes de matances i violacions, però per a mi, això seria com una segona agressió als cossos de les dones i seria fer-los-ho reviure –opina-. A la història curta que vaig fer sobre el tema vaig dibuixar una dona violada sense roba, però em vaig penedir. Com Lee Ok-Sun em va explicar quant trobava a faltar el seu poble natal, les muntanyes i els rius..., vaig decidir substituir les escenes de violència per la naturalesa, el cel, els núvols. És una metàfora». Perquè la maldat es fongui a negre.