Hummels segella la tragèdia del PSG

Una tragèdia més que es viurà al Parc dels Prínceps, mentre els alemanys arriben, quan ningú ho esperava, a la seva tercera final de la Champions. Va guanyar la primera el 1997; va perdre la segona, precisament, a Wembley davant el Bayern (2013), i ara, una dècada més tard, espera rival. O Madrid o Bayern, de nou, amb Mbappé abatut i desorientat perquè després de set anys marxa del seu país sense guanyar ni una sola Champions. I en aquell córner va quedar retratada la desídia francesa que el va portar, una vegada més, a la perdició.

Mèrit, tot cal dir-ho, d’un brillant Dortmund, capaç no només d’anul·lar i assecar Mbappé, sinó també d’imposar-se amb autoritat futbolística. Tant al peu de l’immens mur que hi ha a la seva ciutat com lluny de la seva màgica paret inundada de fanàtics alemanys.

Despullat i sec

Al Parc dels Prínceps, i amb un ambient mai vist abans, el PSG es va quedar sense veu. Sec i nu perquè no va tenir punteria –de nou va estavellar dues pilotes a l’inici al pal i on no arribava la fusta apareixia Kobel i les seves prodigioses mans– per desactivar una de les suposades millors davanteres d’Europa. Suposada perquè no va demostrar res d’això derrotada per la solidaritat defensiva del Dortmund. Solidaritat i ordre que va trasbalsar, primer en l’aspecte futbolístic i després en l’anímic, el campió francès. Per començar, Luis Enrique es va corregir a si mateix. Va situar Mbappé al flanc esquerre, va ubicar Gonçalo Ramos a l’eix de l’atac –desastrosa nit la seva– i va mantenir Dembélé, i les seves dembeleades, a la banda dreta.

Un exercici d’impotència, frenades, es diria que absorbits per Hummels i Schlotterbeck, una colossal parella de centrals que es va convertir en el veritable mur del Dortmund. No només això. A Hummels, que va viure a París la seva segona joventut, li quedava energia per marcar el gol que l’entronitza com un heroi, mentre originava una altra tragèdia francesa.

On no eren ells emergia la fusta, i topava el travesser amb un altre xut de Mbappé. I Vitinha, per no ser menys, també va llançar el travesser. O sigui, sis xuts (dos a Alemanya i quatre a París) van ser escopits pels pals, signe de la tempesta d’infortuni que va assolar l’equip de Luis Enrique.

180 minuts, 0 gols

El partit es va jugar, això sí, al que pretenia el Dortmund. Tant a casa seva com fora. Va fer un exercici encomiable per protegir la llar de Kobel amb una enteresa que es mantindrà en el record perquè va intimidar un exèrcit de davanters que anava introduint el tècnic asturià. Entre ells, un desencertat Gonçalo Ramos, un nou que no va ser un nou eficaç ni contundent. Entre ells, Dembélé i les seves decisions tan imprevisibles que fan que s’enganyi fins i tot a ell mateix. Entre ells, Mbappé, potser el millor del món, però no va marcar ni a Alemanya ni tampoc a França.

Notícies relacionades

Les jugadores del Barça es posen elles mateixes les medalles

Campiones camí del pòquer

El PSG va abusar de les centrades; en va arribar a fer fins a 40, però no li va servir de res. De res li va valer governar la possessió en la segona meitat amb un aclaparador 80%. Ni acabar al seu estadi amb 30 rematades. ¡Sí, 30 rematades! Tot i que el 50% (o sigui, 15) van anar a parar fora. I fora de la final es va quedar el PSG, atordit i desconcertat perquè no va imaginar que seria el Dortmund, un equip que no domina en la Bundesliga que ha tiranitzat el Leverkusen de Xabi Alonso, el que el deixaria tirat a la cuneta.

I el PSG, que li va fer sis gols al Barça en els quarts de final, no va tenir ni l’encert ni la fortuna per batre el Borussia de Dortmund, una obra defensiva elevada pràcticament a la perfecció. Mbappé va acabar amb la mirada perduda. Se’n va de París sense guanyar cap Champions. Ni amb Messi i Neymar. Ni sense ells. És el rostre de la derrota d’un projecte maleït.