Les guerres del còmic

«Jo volia ser un heroi, lluitar per la justícia i la llibertat, però després de molts anys lluitant, no he vist gaire llibertat ni justícia», afirma un soldat reconvertit en mercenari en la guerra de l'Afganistan, a Diarios de guerra, d'Enrique V. Vegas. «Volíem transmetre una mica de l'horror i la inutilitat de la guerra, i de la crueltat, la compassió i la camaraderia d'aquells que s'hi veuen atrapats», afirma Robbie Morrison, guionista de La muerte blanca, amb dibuix de Charlie Adlard, sobre com tots dos bàndols van fer servir les allaus com a arma en la primera guerra mundial. Una massacre, en què s'inclou la batalla sanguinària del Somme reproduïda per Joe Sacco, com si fos un fris de set metres desplegable, a La gran guerra, una obra amb què pretén «mostrar el que va passar i esperar que, fins i tot després de 100 anys, el mal regust de boca no s'hagi dissipat entre nosaltres»... Són només tres exemples de l'esperit i la reflexió crítica que intentarà provocar en el visitant l'ambiciosa macroexposició Còmics en guerra, que protagonitzarà el Saló del Còmic, de dijous a diumenge, amb 700 obres, 550 d'elles originals, cedides per autors, col·leccionistes i editorials.

L'ESTUPIDESA / La filosofia, segons el seu comissari, Antoni Guiral, «és ensenyar que la guerra és un tema que el còmic ha reflectit moltíssim i que al fer-ho ha enriquit el fons històric, no només a través d'una visió bèl·lica, de les batalles i el valor, sinó amb visions crítiques que exposen l'ansietat, la traïció i l'estupidesa de la guerra en si mateixa, que ha denunciat les seves conseqüències i com ha afectat la població civil». Un exemple clar de les víctimes és Maus, d'Art Spiegelman, la memòria de l'Holocaust viscut pels seus pares, una obra que «tothom hauria de llegir a partir dels 12 anys», apunta el comissari.

Però la historieta ha exaltat també l'èpica, juntament amb els valors humans, com tan bé ho van fer Boixcar i autors com Longarón, a les populars Hazañas bélicas, nascudes el 1948. Però no cal anar tan enrere. «Tenim herois i volia mostrar-los», comenta Oriol Garcia Quera, sobre Barcelona 1714, editat el 2002, molt abans de la febre del Tricentenari

-que al saló també destacarà amb gravats de l'Arxiu Històric de Barcelona i il·lustracions de Francesc Riart i de 1714 Baluard, la desgreixadora ficció de Cels Piñol i Àlex Santaló, amb un fuseller amb aires de Rambo-. Per al seu còmic, Garcia Quera va crear imatges rigorosament documentades en pintures de l'època, «captant els fets, fent prevaldre la part històrica i militar i fugint de la visió romàntica que va donar la Renaixença» del setge i la derrota de Barcelona per part de les tropes borbòniques l'11 de setembre. «Era un exèrcit bombardejant la població civil i va ser la gent de la ciutat, dels gremis, la que va defensar les muralles», explica l'autor, veí de Santa Caterina i Sant Pere, que un dia va voler conèixer més detalls d'aquells episodis viscuts als seus carrers. I per aquests carrers també hi ha les seves vinyetes, fins al 30 de setembre, en el recorregut 1714. La batalla final, 13 instal·lacions als escenaris del combat, idea del director del saló, Carles Santamaria, amb textos seus.

Altres còmics han sorgit arran de les guerres i com a arma de propaganda. «En la guerra civil, tant el bàndol republicà com el nacional van editar còmics que reforçaven les seves respectives postures i mostraven actes heroics. El mateix va passar en la segona guerra mundial, amb el Capità Amèrica glorificant la lluita contra Hitler el 1941 -evoca Guiral-. En general, el còmic ha reflectit la societat de cada moment, excepte en la primera mundial, uns anys en què només hi havia historietes per a nens. Però a mesura que la societat avança, els còmics es tornen més crítics, com als anys 50, amb la guerra de Corea, i als 60».

A banda del 1714, destaquen altres grans efemèrides bèl·liques d'aquest 2014: el centenari de la gran guerra i els 75 anys de l'inici de la segona guerra mundial i el final de la guerra civil. Jacques Tardi, «qui millor ha retratat la misèria humana de la guerra», segons el comissari, és un indiscutible referent dels conflictes mundials. «No va sortir res de bo d'aquelles dues guerres. M'indigna aquella deixalla de vides, com s'aixafa els homes, com se'ls utilitza a canvi d'una medalla. La guerra és una absurditat total», afirma l'autor de La guerra de las trincheras, ¡Puta guerra! (al·legats antibèl·lics de la gran guerra) i Jo, René Tardi, sobre el seu pare, pres en un camp nazi.

Notícies relacionades

‘La Cenerentola’ pop triomfa al Liceu

Manolo García alça el to i revoluciona el Sant Jordi

Sovint són els soldats els protagonistes. «He suportat bombardejos, atacs d'artilleria, els crits d'agonia de companys amb els budells a l'aire que trigaven dos dies a palmar-la...», diu un personatge d'El Folies Bergère, de Zidrou i Francis Porcel, en la guerra del 1914. «En combat, que a un amic li metrallin la cara al teu costat entra dins de la normalitat. Fins i tot arribes a pensar, millor a ell que a mi!», escriu Paco Roca a Los surcos del  azar, un homenatge als republicans espanyols que van lluitar en la segona guerra mundial.

Però no hi falta la perspectiva del carrer, que sobre la guerra civil Carlos Giménez va brodar a 36-39. Malos tiempos i segueix Sento a Un médico novato. Ni la d'exespies, com el Max Fridman de Vittorio Giardino (¡No pasarán!). Ni la visió del corresponsal de guerra, amb personatges com Frank Cappa (Manfred Sommer) i Ernie Pike (H.G. Oesterheld i Hugo Pratt), o reflectida per un reporter real. És el cas de Joe Sacco, que de Gaza a Txetxènia, Srebrenica o l'Àfrica, amb obres com Gorazde i Palestina, defensa la «neutralitat» de l'ofici de periodista, sempre «a favor dels que pateixen».