Festival de cine de Berlín
‘Call Jane’, o com banalitzar la lluita feminista
La pel·lícula de Phyllis Nagy no explora els riscos legals i mèdics afrontats per Jane Collective i tampoc evidencia cap interès pel debat moral i ètic que envolta l’avortament
En els anys previs a la despenalització de l’avortament als Estats Units, el 1973 una organització anomenada Jane Collective es va dedicar de forma clandestina a assistir dones que necessitaven interrompre l’embaràs. Les voluntàries del col·lectiu oferien assessorament i organitzaven intervencions quirúrgiques, i van arribar a possibilitar uns 12.000 avortaments. Segur que les dificultats que van superar per fer-ho van ser molt més perilloses i traumàtiques del que semblen a ‘Call Jane’, la ficció que hi està basada i que aquest diumenge ha sigut presentada a concurs a la Berlinale.
Donada la preocupant força que el moviment antiavortista està guanyant en bona part del món, és un moment particularment adequat per recordar les àrdues lluites rere els drets reproductius femenins que van tenir lloc fa dècades. Però la primera pel·lícula com a directora de la guionista Phyllis Nagy es mostra incapaç d’oferir més que un grapat de bones intencions que sens dubte resulten culturalment i políticament valuoses però no aporten res en el terreny dramàtic. ‘Call Jane’ transcorre completament aïllada del món real. No explora els riscos legals i mèdics afrontats per Jane Collective i tampoc evidencia cap interès pel debat moral i ètic que envolta l’avortament; en lloc d’això, prefereix posar el focus en el periple d’una mestressa de casa suburbana que es converteix en activista, i que difícil li resulta amagar-l’hi al seu marit i la seva filla. Convençuda que la qüestió central parla per si sola, no es molesta a abordar-la de forma persuasiva.
Films superficials
Aquesta superficialitat i imprecisió es detecta en les altres tres pel·lícules aspirants a l’Os d’Or presentades aquest diumenge. La francesa ‘Les passagers de la nuit’ se situa en els 80 per seguir una mare separada que mira de refer la seva vida i preparar els fills per a l’edat adulta i, mentrestant, en cap moment aconsegueix explicar-nos on és l’interès narratiu del seu periple; ‘That kind of summer’, del canadenc Denis Côté, retrata un programa de rehabilitació per a noies addictes al sexe, i mentrestant sembla preocupar-se més per resultar provocadora –almenys per als que es posin vermells al veure una jove que es retalla el pèl púbic– que per dir alguna cosa que no sigui el més obvi sobre les addiccions; i l’alemanya ‘AEIOU - A quick alphabet of love’ resulta tan estúpida que mentre contempla l’idil·li entre una actriu vinguda a menys i un jove problemàtic es fa difícil imaginar en què havien d’estar pensant, no només els responsables del certamen al programar-la, sinó també qui va invertir els seus diners per produir-la.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Israel tindrà sota control el sud del Líban i no permetrà el retorn de la població
- L’Argentina crida "justícia, memòria i veritat" en els 50 anys del cop militar
- Dimissions al Govern de Meloni pel revés en el referèndum
- El bloc d’esquerres de Frederiksen guanya a Dinamarca
- Trump envia un pla de pau mentre planeja desplegar 3.000 soldats
