León Benavente: «Avui es fan cançons només per generar contingut»

Aquest supergrup integrat per excomponents de la banda de Nacho Vegas (i d’artefactes com Schwarz i Tachenko) està de tornada amb el seu quart àlbum, l’autoproduït ‘Era’, títol que apunta «al pas del temps i a la idea de nou començament». Cançons concebudes en pandèmia, a partir de l’octubre del 2020, amb lesquals León Benavente assumeix canvis en l’ordre intern: Luis Rodríguez deixa la guitarra i torna al baix; el baixista-teclista Eduardo Baos amplia les seves funcions en l’electrònica i la programació, el bateria César Verdú potencia les caixes de ritmes i Boba suma el piano acústic a l’òrgan Farfisa. «La personalitat del grup està clara des del primer disc, però volem anar fent passos per fer discos com més diferents millor», remarca Abraham Boba. ¿Maquinacions per esquivar el cansament? «Al contrari, es tracta que mai ens hem sentit còmodes estant còmodes», afegeix Baos.

Nostàlgia a ratlla

‘Era’ potència els teixits electrònics, seguint el camí del seu predecessor, ‘ens tornarem bojos’ (2019), i el grup ho veu com el disc en el qual «més barrejat està el component de banda de rock i la música electrònica», indica Boba. Amb extrems de cadència filodisc com ‘Canciones para no dormir’, que, apunta ell, representa un pas més respecte a temes passats com ‘Estado provisional’ o ‘La vida errando’. A ‘Di no a la nostalgia’ deixen clar que no són dels que consideren que la millor època de la història de la música va coincidir justament amb la seva adolescència. «Sempre mirem al futur amb una mica de fe», assegura César Verdú. «El que mou el grup és l’interès per les coses noves que farem, més que recrear-nos en els assoliments del passat».

Són una banda a la secular usança rockera en temps de predomini dels solistes, tendència que atribueixen a la «complicació» que comporta muntar un equip humà, més encara amb la pandèmia, per «assajar i armar un projecte des de zero». I després de tot, els solistes «són més manejables», observa Verdú. «Els segells se n’adonen i hi inverteixen més en ells».

Ser un número

La indústria imposa ara un ritme accelerat de subministrament de novetats per mantenir el tipus a les plataformes regides per algoritmes, i allà ells, tot i que miren d’anar a la seva bola, confessen cert atordiment. «El sistema obliga a aquest ritme, i és estressant des del moment en què veus que la teva pròpia discogràfica es fixa en els números d’escoltes a les plataformes», explica Abraham Boba. «Acabes sent un número, i això és contraproduent. Avui es fan moltes cançons només per generar contingut».

Quan parlem de novetats, no ens referim només a música, sinó també a publicacions de qualsevol classe a Instagram o TIk Tok que mantinguin la tensió amb l’audiència potencial. «S’ha de crear contingut i és una informació efímera que acaba desapareixent i que no aporta res a la teva música. No és la nostra manera d’afrontar les coses», argumenta Boba, que, no obstant, veu en la seva companyia «respecte» al camí elegit pel grup. «No ens poden obligar a una cosa amb la qual no ens sentirem a gust».

Gira amb canvis

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El cap de setmana passat van començar gira a Avilés, un itinerari que els portarà el 9 d’abril a la sala Barts, dins del cicle Cruïlla Primavera. S’acosten canvis en la seva tradicionalment invasiva, apocalíptica fins i tot, posada en escena. «Aquest nou concert està concebut d’una manera que potser no és 100% abrasiu, com ho van ser altres en el passat, tot i que aquesta part segueix allà», anuncia Abraham Boba. «Però ens agrada jugar amb les cançons i experimentar amb elles entenent que tenen una vida pròpia fora del disc. Arran de l’estrena a Avilés ens han dit que sembla el concert d’un altre grup, i això és el que busquem». S’ha mogut també, apunta, la seva manera d’estar en escena, perquè «hi ha parts del concert que van per un altre camí, més estàtiques o reflexives».

I a tot això, ja fa dos anys justos que van separar camins amb el seu, malgrat tot, amic Nacho Vegas, que va ser, diuen, qui «va vertebrar el grup». Veuen la seva etapa amb ell com «un aprenentatge», de la qual els va quedar per sempre la idea de «considerar la cançó com el més important». Això, i «ajuntar-te a tocar en un local, i el directe, no crear cançons només a la teva habitació: això és el que fa que definim León Benavente com un grup de rock».