Un llibre descolonitzador

Gabriela Wiener: «Espanya ha de demanar perdó a Amèrica Llatina i abolir la llei d’estrangeria»

L’escriptora peruana resident a Madrid publica ‘Huaco retrato’, una reflexió sobre la pròpia identitat i el seu lloc al món

JORDI OTIX

El 2011, la peruana Gabriela Wiener (Lima, 1975), escriptora i periodista gonzo –es diu de qui integra la seva pròpia experiència en el que escriu–, va prendre una decisió que acabaria sent transcendental: se’n va anar a viure a Madrid amb el seu marit, l’escriptor Jaime Rodríguez, i la filla de tots dos. Temps després la família creixeria de manera inusual amb un nou model de relació conjugal a l’incorporar l’activista i música Rocío Bardají, amb qui Rodríguez va tenir un fill que Wiener considera també seu. Un llit de tres places i diverses habitacions on trobar intimitats alternatives són testimonis d’una experiència poliamorosa que el trio va portar fins i tot a un escenari. La nova vida va suposar també per a l’autora una presa de consciència política i fruit d’ella és el seu nou llibre ‘Huaco retrato’ (Literatura Random House), en el qual conflueixen la mort del pare –un polític i periodista que va portar una doble vida domèstica– i la figura del possible rebesavi Charles Wiener, un austríac a sou de l’Estat francès que va espoliar tres mil ‘huacos’ –ceràmiques precolombines– i va arribar a comprar un nen indígena que es va emportar a l’Exposició Universal de París, en la qual es va exposar un zoo humà de persones racialitzades.

Wiener, de trets acusadament andins, explora sense compassió les contradiccions de ser descendent d’aquell blanc: «Aquest no vol ser un llibre de teoria política però sí que encarna totes les teories descolonitzadores que van aflorar quan em vaig sentir migrant a Madrid, després d’anys de voler blanquejar-me, de voler encaixar en una societat que no era la meva. He buscat en les arrels d’aquesta incomoditat que en primera instància és meva perquè soc la mestissa, la marró, però que obeeix a una ferida colonitzadora global que implica desigualtats». Wiener sap del que parla, no només perquè al parc infantil era confosa amb la cuidadora de la seva pròpia filla, sinó també per la reacció de l’àvia de la seva dona –totes dues blanques–, que va creure que formava part del personal de servei.

Contradiccions

Hi ha dues vies que li serveixen a l’escriptora per enfrontar-se a aquests fantasmes. Una és la confrontació amb el pare i les seves dues famílies paral·leles, que ella relaciona amb un ‘affaire’ que va tenir amb un noi al Perú –en algun moment va passar pel seu cap la boja idea d’una relació poliamorosa a quatre–: «Va ser una contradicció com les del meu pare, intentar arreglar les coses perquè em vagin bé». L’altra via escala fins al rebesavi, el parentiu del qual podria tenir alguna cosa de llegenda familiar. Va ser un terrible colonialista disfressat de científic però també un escriptor amb qui ella pot identificar-se. «Wiener era emigrant i jueu i com jo també va intentar salvar-se de la discriminació a través de l’escriptura».

El rerefons polític de la petició de perdó per part del president mexicà López Obrador als antics països colonitzadors i el silenci per resposta del Govern espanyol, unit a l’orgull patriòtic dels símbols colonials que desperta el tema en la dreta espanyola, fan reflexionar Wiener. ¿Serveix d’alguna cosa demanar perdó? «Si hi ha comunitats senceres que se senten dolgudes, escolta-les. ¿Tant costa? I no es tracta únicament de fer caure estàtues, tot i que el simbòlic sigui important. La reparació ha d’anar més lluny, passaria per abolir la llei d’estrangeria o com diuen les meves amigues del col·lectiu Ayün: ‘Torna’ns l’or’. Això és, elimina el deute extern per compensar l’espoli que va fer que Espanya avui pugui estar al Nord econòmic».

La mare pàtria

Notícies relacionades

Per a l’autora, el pes del passat encara continua viu en la incomunicació real d’Espanya amb Amèrica Llatina: «Al meu país la relació amb Espanya és un tema central, forma part del nostre divan, no podem entendre’ns a nosaltres mateixos sense aquell moment de violència que va suposar la conquesta. Quan vaig arribar a Espanya, no podia creure’m la despreocupació. Amèrica Llatina no és a la base de la comprensió de si mateixos dels espanyols, més enllà de considerar que han fet una cosa bonica per nosaltres com donar-nos la llengua i la cultura». Recorda les «paternalistes i racistes» paraules d’Abascal quan va dir que el somni més gran d’un llatinoamericà era casar-se amb un espanyol, però l’assumpte, diu, no és privatiu de l’extrema dreta o de la dreta a seques. «Hi ha molt ‘progre’ que també creu que això és així, que la gent que es cuida dels seus fills o de l’àvia són bons salvatges».

Acostumada a exposar-se, airejant la seva vida íntima, i a no callar per les seves idees íntimes i polítiques –allò personal és polític–, l’autora admet una ràbia que ha portat molts a dir-li «ressentida». La ràbia ha sigut un impuls per fugir del món literari i els suplements culturals i descolonitzar-se. Tot això és l’hummus, el substrat que alimenta un llibre gens convencional.