Mutacions literàries

¿Per què hi ha tants subgèneres dins la novel·la negra?

  • ‘Cozy crime’, ‘nazi crime’, ‘domestic noir’, ‘tartan noir’... Les tendències i etiquetes no deixen de proliferar en la ficció criminal

  • Intenten explicar-ne els motius Àlex Martín i Jordi Canal, autors de l’assaig ‘A quemarropa’

¿Per què hi ha tants subgèneres dins la novel·la negra?

Archivo

3
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

‘Cozy crime’, ‘nazi crime’, ‘domestic noir’, ‘femikrimi’, ‘true crime’, ‘gastronoir’, narcoliteratura, ‘noir’ sobrenatural, ‘tartan noir’, ‘country noir’... El gènere negre i policíac es pot comparar-se amb una gran mare que no deixa de gestar criatures omplint la literatura de subgèneres, tendències i etiquetes, moltes de les quals neixen per l’origen geogràfic d’autors i trames. Recordin si no el boom nòrdic des del fenomen Stieg Larsson o la no menys potent empremta mediterrània que des de Manuel Vázquez Montalbán van seguir Andrea Camilleri o Petros Màrkaris. De repassar la història i la terminologia més ‘noir’ se n’han encarregat Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas en l’assaig en dos volums ‘A quemarropa’ (Alrevés), de què aquest any llançaven el segon, en català, ‘Trets per totes bandes’.   

Martín Escribà i Canal esmicolen el fenomen per aquest diari després dels nous títols del gènere ambientats en la Segona Guerra Mundial i, en especial, durant el nazisme o pel ‘revival’ que sembla estar vivint a Espanya el ‘cozy crime’, el subgènere policíac més amable, amb hereus de la Miss Marple d’Agatha Christie que han anat una mica més enllà, com David Safier (convertint Angela Merkel en detectiu per accident), S.J. Bennett (fent el mateix amb Isabel II) i Richard Osman, amb la seva ‘troupe’ d’inquiets avis investigadors. 

Explosió d’etiquetes

El motiu que hi hagi una explosió d’etiquetes es deu, segons Martín, escriptor i també editor d’Alrevés, «a la capacitat de fusió i hibridació del gènere, que ha sabut reinventar-se i adaptar-se als nous temps. El seu vessant camaleònic, mestís, ha provocat que hagi deixat de ser literatura de gènere i s’hagi convertit en literatura generalista. D’aquesta forma han aparegut simbiosis tan interessants com el ‘cyberpunk’ o l’‘steampunk’, productes de les revolucions i experimentacions». 

Etiquetes inevitables

Opina Jordi Canal, estudiós del gènere negre i creador del premi L’H Confidencial, que «les etiquetes són inevitables». «Les trobem en l’art, la música, també en la literatura. Les classificacions estableixen diferències entre les obres que engloba el gènere. D’altra banda, tant a les biblioteques i llibreries com en el món de comerç digital en què vivim serveixen a les plataformes de venda per dirigir-se a ‘targets’ de consumidors concrets. És evident que algunes de les etiquetes són comercials i estan cridades a tenir una curta vida, mentre que d’altres passaran a la història de la literatura». A la seva proliferació, afegeix, «també s’han afegit les editorials i la premsa i, en tot cas, és sorprenent l’aparició de tantes etiquetes relacionades amb la literatura de crims quan està camí de deixar de ser una literatura de gènere».

La novel·la negra ofereix preguntes, la novel·la policíaca, respostes

Àlex Martín Escribà

Dos troncs

En el seu estudi es remunten cronològicament als inicis de la novel·la negra (Raymond Chandler, Dashiell Hammett) i la novel·la policíaca o de misteri (Poe, Conan Doyle, Agatha Christie). Perquè aquests són els dos troncs originals de què amb els anys han anat naixent etiquetes i tendències, tot i que sovint s’utilitzen indistintament per identificar tot el conjunt del gènere. «Hi ha consens que s’han de diferenciar –explica Martín–. En el nostre país es continuen confonent i a tot se li diu novel·la negra. La policíaca és d’origen europeu, resol el jeroglífic, és la novel·la de l’estabilitat i els finals feliços, dels trucs de màgia i els superhomes de masses. La novel·la negra no resol res, tens finals infeliços i normalment està protagonitzada per perdedors, ja siguin detectius, ciutadans o delinqüents de tota índole. Per tant, la novel·la negra ofereix preguntes, la novel·la policíaca, respostes».   

Notícies relacionades

El debat

En altres països tenen clar el nom que engloba el gènere. A França és el ‘polar’, a Itàlia el ‘giallo’, a Alemanya el ‘krimi’. No és així a Espanya. Paco Camarasa, el desaparegut llibreter de la ja extinta Negra i Criminal, especialista de tot el ‘noir’ i primer comissari del festival BCNegra, proposava al seu llibre ‘Sangre en los estantes’ anomenar-lo gènere negrocriminal, tot i que Canal matisa que en realitat «la novel·la criminal ja inclou la negra». «Als anys 80, especialistes com Javier Coma o Salvador Vázquez de Parga van proposar novel·la criminal, però no va quallar. Últimament també hi ha un excés d’ús del ‘noir’, quan a Espanya des dels anys 50 al ‘roman noir’ se li diu novel·la negra. Suposo que ho troben més chic. Segurament –acaba dient– el més encertat seria dir-ne novel·la negra i policíaca o novel·la de crims». Sigui com sigui, els seus ‘fills’ es continuen multiplicant.