Pedro Almodóvar: «Un director té un poder tan descomunal que pot fer molt mal al seu voltant»

En el primer tram d’‘Amarga Navidad’ reapareix l’Almodóvar humorístic i sexi que d’alguna manera havia deixat de ser present a les seves últimes pel·lícules...

Quan estava escrivint el guió d’aquesta pel·lícula i apareixia una cosa que podia expressar-se d’una manera humorística, no ho rebutjava en absolut, sinó que l’abraçava encantat. És veritat que en les meves últimes pel·lícules els temes eren més greus i l’humor havia anat desapareixent a poc a poc, però he notat amb alegria que he recuperat part d’aquest humor. Tinc ja escrit el guió de la pròxima pel·lícula i, si tot surt com jo vull, en principi sembla una comèdia. Negra, però comèdia.

Hi ha un tema molt capital a ‘Amarga Navidad’ que és el dels límits de l’autoficció. ¿Ha tingut en algun moment la sensació que estava vivint determinades experiències únicament i exclusivament per escriure sobre elles?

Aquest és un dels perills. Hi ha vegades que sí que tinc aquesta sensació que estic vivint una cosa i alhora estic sent conscient que això serà motiu d’inspiració per a algunes coses. De vegades tinc la impressió que no visc per viure-ho, sinó per explicar-ho. La realitat sempre es cola a les pel·lícules sense demanar permís, sempre troba una escletxa per on entrar. No és tant que un provoqui que passin coses per després poder parlar-ne, però sí que existeix aquesta consciència que les coses que vius són alhora material sobre el qual pots treballar.

¿I hi ha límits en l’ús d’aquest material?

Bé, això és una cosa personal de cada un, perquè no hi ha una llei ni moral ni social que digui quins són els límits d’això. Jo crec que els límits han de ser a no fer mal a ningú, a cap de les persones que t’han inspirat determinades seqüències. Si jo tingués la sensació que alguna cosa del que estic escrivint faria mal a algú, sacrificaria sens dubte el guió en favor del benestar d’aquesta persona. Però cada un té la seva pròpia sensibilitat moral i es marca els límits a partir d’allà.

¿Alguna vegada alguna persona pròxima en la qual s’estigués inspirant per escriure li ha dit: «Pedro, això ho veig massa explícit, no vagis per allà»?

No, no m’he trobat mai amb això. D’altra banda, quan parlo de mi mateix, jo sé sempre on és la ficció i on és la realitat. Un exemple molt clar és el rodatge de ‘Dolor y gloria’: la casa on vivia el personatge de l’Antonio [Banderas] era una rèplica exacta de la casa on visc jo, i molts dels mobles i quadros que tinc es van traslladar al plató. I quan dirigia l’Antonio, sabia que li estava explicant coses que pertanyien a la meva vida, però mai tenia la impressió de ser jo mateix; per a mi, sempre era un personatge d’una pel·lícula que es movia en un ‘set’ preparat per al rodatge. Sempre he sabut on era la realitat i on era la ficció.

Parlant de ‘Dolor y gloria’, que és una pel·lícula que sembla formar un díptic amb ‘Amarga Navidad’, allà els medicaments eren molt presents i aquí tornen a jugar un paper considerable. ¿El dolor i la malaltia ocupen un espai cada vegada més important en la seva vida i això es trasllada a les pel·lícules?

Sí, evidentment. A ‘Dolor y gloria’ parlo de dolors físics concrets. Acabava d’operar-me de l’esquena i pensava que no podria tornar a treballar, perquè no podia estar més de mitja hora dret. Llavors, quan em vaig posar a fer ‘Julieta’, que va ser la següent, vaig descobrir que en el moment de començar a rodar desapareixien tots els dolors. Com per art de màgia, la meva esquena deixa d’existir durant el rodatge i, una vegada acabat, reapareix i et demana atenció. Llavors, el remei que tinc jo perquè l’esquena no em molesti és continuar rodant. Però és veritat que el dolor últimament és un gran motiu d’inspiració per a mi.

El retrat del director de cine que fa la pel·lícula a través del personatge de Leonardo Sbaraglia és molt poc complaent. Té alguna cosa monstruosa, sobretot per a la gent que està al seu voltant. ¿Per què va decidir carregar les tintes per aquest costat?

Justament, al ser el personatge del qual jo estic més a prop volia fugir de la complaença i fer fins i tot una espècie d’ajust de comptes. La de director és una professió que et dona un poder descomunal. Pots demanar coses que ningú et protestarà ni et qüestionarà i que potser no són absolutament legítimes. Amb aquest poder que li fa saber que els altres han sigut contractats per fer el que ell digui, un director, si té un caràcter manaire i no respecta gaire la gent, pot fer molt mal al seu voltant. Jo no m’hi incloc perquè mai m’ha passat, però sí que he conegut o he sentit parlar d’alguns que ho han fet. Llavors, em divertia fer un retrat zero complaent. El director és una espècie de semideu que és allà i tothom l’adora i està pendent d’ell, i em venia de gust baixar-lo d’aquest podi i, com fa Aitana Sanchez-Gijón a la pel·lícula, posar-lo molt a prop de terra i fins i tot tombar-lo. El que passa és que el creador té un avantatge sobre la resta dels mortals i és que fins i tot les coses negatives, com l’atac de l’Aitana, li donen idees i li serveixen d’inspiració. I això ho salva. Però aquí no volia donar una imatge ni lúdica ni positiva sinó que em divertia fer una espècie d’autocrítica.

Amb totes aquestes llegendes que circulen sobre els rodatges de Pedro Almodóvar...

¿Quines llegendes hi ha? Perquè jo crec que soc l’últim a assabentar-me’n [rialles].

Es diuen coses. La pregunta és si els actors i les actrius, especialment els que treballen per primera vegada amb vostè, arriben una mica intimidats i com es gestiona això.

Bé, crec que sí, que al principi necessitem un temps d’adaptació. Per exemple, quan vaig al teatre, miro que els actors mai sàpiguen que hi vaig, perquè es posen nerviosos. L’últim que tu vols és que un actor es posi nerviós per la teva presència. Llavors, al rodar, jo crec que venen... En aquesta pel·lícula no hem tingut cap problema i és una pel·lícula complexa de fer i d’interpretar. Sens dubte, segur que als seus caps hi ha intimidació i voler fer-ho millor i pensar: «Estic en una situació única». Però jo mai penso en això. Jo penso en la feina, i la feina és una qüestió dinàmica. Llavors, si veig que algú està nerviós, miro que se li passi al més aviat possible, perquè estar molt nerviós és el pitjor per interpretar. Però en general no soc gaire conscient d’això, ni tampoc de les llegendes, perquè no m’arriben.

Notícies relacionades

Superdissabte de les lletres catalanes

El problema és a qui es convida

En un moment de la pel·lícula, aquest director de cine diu: «No em degradis a Netflix». ¿Vostè diria una cosa semblant?

És molt compromesa aquesta pregunta. A mi Netflix m’ha anat al darrere més d’una vegada i mai hi hem accedit, perquè tinc la meva productora, amb la qual puc fer la pel·lícula que vull en cada moment. Així que no, no m’agradaria treballar per a Netflix. Però això no significa una negació a Netflix; crec que han aconseguit crear una veritable indústria de l’audiovisual a Espanya. Aquí no hi havia indústria fins que han arribat les plataformes. Les plataformes tenen coses dolentes, però també coses molt bones. De moment, estan donant feina a tothom, i aquesta és una cosa boníssima. Hi ha el perill de la inflació de ficció, perquè se’n fa moltíssima, però benvingut sigui perquè significa feina per a la gent.