Nazis reals a la novel·la negra del moment

La solvent irrupció de Massimi ve a nodrir un subgènere de la novel·la negra, el ‘nazi crime’, ambientat en els anys del nazisme i la Segona Guerra Mundial, que va fer gran el desaparegut Philip Kerr, amb el seu inoblidable oficial de les SS Bernie Gunther, i que continua alimentant la italiana Ben Pastor, amb la sèrie de Martin Bora, el seu militar alemany inspirat en Claus von Stauffenberg, de la qual aquest any ha publicat ‘La noche de las estrellas fugaces’ (Alianza).   

Massimi, tot i que és fidel lector de novel·la negra, mai va pensar a escriure una ficció policíaca històrica ambientada en el nazisme, confessa en entrevista a aquest diari. «Però era previsible, perquè des de jove el meu referent és ‘El nom de la rosa’, d’Umberto Eco. Fins i tot vaig anar a estudiar Filosofia a Bolonya, on feia classes, per estar amb ell. I quan vaig trobar la història de Geli, vaig començar a investigar. És un gènere amb un ritme fort i rigorós. I com que estic cansat de veure un món injust, la novel·la negra em permet fer justícia: ningú pot canviar el que escric», explica qui ja té projectades set entregues del comissari Sauer –gairebé un clon, però només en el físic, del temut líder nazi Reinhard Heydrich–, antic combatent de la Primera Guerra Mundial. 

Una experiència traumàtica que comparteix precisament amb Eddie Giral, el policia francès al París ocupat de 1940 que protagonitza ‘Los olvidados’ (Principal Noir), del gal·lès Chris Lloyd, també novetat recent del ‘nazi crime’, un subgènere pel qual han transitat autors com els espanyols Ignacio del Vall, el mateix Arturo Pérez-Reverte, l’alemany Volker Kutscher o el nord-americà Alan Furst. És un període històric que fascina. «El nazisme no deixa d’exercir la seva màgia negra –constata Massimi–. A Itàlia no pots veure a la tele un programa històric que no parli de nazisme. Tota aquesta imatgeria de medalles i uniformes perfectes, la parafernàlia... Va construir una mitologia i fascina saber que encarna el mal absolut. Cal continuar parlant de l’Holocaust per no oblidar. No hem tancat encara el capítol de la Segona Guerra Mundial, som hereus d’aquella època». 

Massimi dedica ‘Los demonios del Reich’ a Marinus van der Lubbe, el jove comunista holandès que va ser detingut per l’incendi del Reichstag, la seu del Parlament alemany a Berlín, el 27 de febrer de 1933. «Marinus va ser el boc expiatori. A l’investigar vaig veure la injustícia del procediment judicial, del seu ajusticiament. Mai van tornar el cos a la família, el van pintar com un deficient i davant el tribunal semblava boig perquè el drogaven». 

Marinus van der Lubbe

«Els historiadors encara es barallen per saber què va passar», confirma. ¿Van ser els nazis, per culpar els comunistes, o un complot anarquista? Göring arribaria a admetre que va ser ell. «Els nazis van construir una trampa perfecta i tots hi van caure. Van ser rapidíssims a aprofitar-se’n. La mateixa nit de l’incendi, Hitler va convèncer l’ancià president Hindenburg de la firma del decret d’emergència que restringia drets i llibertats i li donava plens poders. I centenars de milers d’opositors van ser perseguits amb llistes que ja estaven preparades la setmana anterior. Una setmana després hi havia eleccions, ja amb els comunistes i socialdemòcrates fora del Parlament i amb les SS i les SA per tot arreu. I Hitler les va guanyar democràticament, tot i que sense majoria aclaparadora. L’incendi va canviar el segle. Va significar passar de la democràcia a l’autoritarisme del Tercer Reich», resumeix abans d’establir paral·lelismes històrics: «I van promulgar les seves lleis, com va passar després de l’11-S, amb la llei Patriot Act, que autoritza el poder a controlar el ciutadà sense tenir en compte els seus drets amb l’excusa del terrorisme».

«Avui, l’‘smartphone’ és l’arma de control més poderosa mai inventada i la portem a tot arreu –alerta–. Si recordem ‘1984’ de George Orwell, vigilats pel televisor a casa, ens adonem que vivim en una distòpia, deleguem el control a Alexa... Som els nostres propis delators».

No és l’única similitud, afirma, recordant l’assalt dels trumpistes al Capitoli a Washington, el gener passat. «Tornem a veure l’auge dels extremismes, els nacionalismes, l’Amèrica ‘first’, quan llavors deien ‘Alemanya primer’, o la recerca de bocs expiatoris en polonesos i jueus quan avui ho són els immigrants. Això porta a l’estancament de la democràcia. I el més terrorífic és que Hitler va prendre el poder democràticament. Llavors ningú va pensar fins on arribaria».   

També equipara el tracte dels talibans a les dones amb el de l’Alemanya de Hitler. «Al pujar al poder va prometre acabar amb l’atur i el primer que fa és enviar les dones a casa per ser mares i esposes deixant que la seva feina la facin els homes. A la República de Weimar les dones eren més lliures». Per això Massimi s’inspira en una policia alemanya real de l’època per al seu personatge de l’agent Johanna, que coneixerà Sauer mentre busca la seva antiga i desapareguda companya, Rosa, membre de la resistència. Aquest és un homenatge de l’autor al grup de joves opositors de la Rosa Blanca i a Rosa Luxemburg. 

Notícies relacionades

La pandèmia impulsa un ‘revival’ del ‘cozy mistery’, la cara més amable del crim literari

Blur no té ningú que els canti

Reflecteix també la novel·la la intestina competició pel poder entre els acòlits de Hitler –Himmler, Göring, Goebbels i Heydrich– que es perpetuaria fins a la seva caiguda. «Eren molt ambiciosos, es posaven pals a les rodes entre ells i maquinaven per substituir Hitler. Himmler tenia un fitxer amb molta informació i cartes comprometedores que podien fer-lo caure, com vaig explicar a ‘L’àngel de Munic’. Però ells no haurien sigut res sense Hitler, que va veure en ells certes habilitats i els va utilitzar alhora que els enfrontava entre ells». 

El satànic Rudolf Diels

Apareix a la novel·la un altre personatge real, l’ambivalent Rudolf Diels, cap de la policia política. «Va ser el primer director de la Gestapo, un home fascinant que es feia anomenar Llucifer. Un ‘gentleman’ amb un rostre d’estrella de Hollywood, d’ulls de blau intens, que atreia les dones, però amb dues cicatrius a les galtes, fruit dels duels a les acadèmies militars que es feien sense protecció per mostrar coratge i valor. Es va casar amb una parenta de Göring i va ser el seu protegit. Reunia informació de totes bandes i sabia moure’s. Era amic de comunistes i tot i que estava disposat a treballar per a Himmler, en realitat ho feia per a ell mateix. Coneixia els secrets dels grans jerarques nazis i no se’l va processar als judicis de Nuremberg. Va acabar sent un polític local en un ‘land’ alemany, vivint tranquil·lament com si no hagués participat en el nazisme». No serà, afirma Massimi, l’última vegada que el lector el trobi a les seves novel·les.