Crítica de teatre
‘La mala dicció’: Jordi Oriol i el do de la paraula
La ‘Trilogia del lament’ es tanca al Lliure de Gràcia amb un brillant text inspirat en ‘Macbeth’ amb la direcció de Xavier Albertí
Al principi existia la paraula, però després la paraula es va fer carn, i teatre. Jordi Oriol remata el seu evangeli escènic amb ‘La mala dicció’, tancament de l’audaç ‘Trilogia del lament’ que aquests dies s’ha pogut disfrutar íntegra al Lliure de Gràcia. La nova peça corona un dels exercicis escènics més fascinants dels últims anys, una orgia lingüística en tota regla que retorça de forma sonora i semàntica el català fins a portar-lo a quotes inèdites.
Shakespeare posa la base d’una «per-versió» dramatúrgica en tota regla. Si en un primer i despullat monòleg la inspiració va arribar a través de ‘Hamlet’ (‘La caiguda d’Amlet’), i la segona entrega sobre ‘La tempesta’ (‘L’empestat’) va introduir també Albert Camus en un sonor piano oceànic, ara ‘Macbeth’ aporta els ingredients per al conjur de significats. El Marc i la Bet en són els protagonistes però no està en joc el tron d’Escòcia sinó la capacitat per retenir la paraula. El crim dels traïdors aspirants és de naturalesa pirandeliana, i la parella es revela armada de versos i jocs de sentit en una espiral que embriaga de principi a final.
Ecos diferents
Arrenquen inspirats per aquest altre rei de l’escena, l’Ubú d’Alfred Jarry, amb la seva inicial exhortació escatològica. Merda i sang, provocació i avantguarda que vessa de la tradició gamberra de Joan Brossa, que ressona a Carles Santos en els seus ben encaixats intermedis musicals. Persisteix en els personatges un cert existencialisme beckettià, però van fent ziga-zagues temes com l’ètica, la maternitat i l’ecologisme que treuen la base de les seves caselles. Rima a rima, el suflé de la contemporaneïtat s’eleva per sobre de les referències al clàssic, que persisteix com un eco. Entre l’amoralitat de l’argument i l’heterodòxia de les formes només queda atiar els espectadors a l’estirat final, provocar a la manera de Peter Handke perquè trenquin el seu silenci i comprenguin el poder revolucionari de la paraula.
Notícies relacionadesNingú millor que Xavier Albertí per injectar ritme, audàcia i intenció en el dens embarbussament. La seva direcció empeny el muntatge cap a l’humor utilitzant escassos elements escenogràfics (uns quants i estranys instruments musicals). Mana el text, queda clar. Jordi Oriol llisca resolt entre les floretes del seu llenguatge inventat, i la ‘Lady’ de Paula Malia marca un notable en la nota musical.
Carles Pedragosa executa amb sorna el criat Seitó, arquetip de tants d’altres que dibuixen la desigualtat. Sílvia Delagneau ho vesteix tot de lluentons, escenari i vestits de negre profund que fa joc amb l’ànima dels personatges, arlequins d’un circ metateatral. ‘Mala dicció’, bona elecció.
Ja ets usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Previsió meteorològica ¿Quants dies ens queden d’onada de calor?
- Auge de l’autoconsum Desconnexió del sistema elèctric: es dispara la instal·lació de plaques solars per pagar 12 euros al mes de llum
- Mesures anticrisi Abonaments gratis de Renfe: ¿Com es pot fer el registre per obtenir el bitllet gratuït per a trens de Rodalies a Catalunya?
- Crisi sectorial Els cambrers i cuiners de sempre s’extingeixen a Barcelona
- FESTIVAL EN LA PRESENTACIÓ El Barça de Lewandowski s’exhibeix en el Gamper
- Conflicte a l’est d’Europa Guerra Rússia-Ucraïna avui: última hora i totes les claus de la invasió, en directe
- Article de Gemma Altell Les punxades o com generar un estat de pànic
- Acte vandàlic Caos a l’AVE: Sants es converteix «en una ratera»
- Crisi energètica Aquestes són les deu gasolineres més barates de Barcelona avui, dimecres 3 d’agost
- De matinada Un jove begut i sense carnet roba un cotxe de Bombers a Puigcerdà i es vesteix amb l’uniforme