‘La mala dicció’: Jordi Oriol i el do de la paraula

Shakespeare posa la base d’una «per-versió» dramatúrgica en tota regla. Si en un primer i despullat monòleg la inspiració va arribar a través de ‘Hamlet’ (‘La caiguda d’Amlet’), i la segona entrega sobre ‘La tempesta’ (‘L’empestat’) va introduir també Albert Camus en un sonor piano oceànic, ara ‘Macbeth’ aporta els ingredients per al conjur de significats. El Marc i la Bet en són els protagonistes però no està en joc el tron d’Escòcia sinó la capacitat per retenir la paraula. El crim dels traïdors aspirants és de naturalesa pirandeliana, i la parella es revela armada de versos i jocs de sentit en una espiral que embriaga de principi a final.

Ecos diferents

Arrenquen inspirats per aquest altre rei de l’escena, l’Ubú d’Alfred Jarry, amb la seva inicial exhortació escatològica. Merda i sang, provocació i avantguarda que vessa de la tradició gamberra de Joan Brossa, que ressona a Carles Santos en els seus ben encaixats intermedis musicals. Persisteix en els personatges un cert existencialisme beckettià, però van fent ziga-zagues temes com l’ètica, la maternitat i l’ecologisme que treuen la base de les seves caselles. Rima a rima, el suflé de la contemporaneïtat s’eleva per sobre de les referències al clàssic, que persisteix com un eco. Entre l’amoralitat de l’argument i l’heterodòxia de les formes només queda atiar els espectadors a l’estirat final, provocar a la manera de Peter Handke perquè trenquin el seu silenci i comprenguin el poder revolucionari de la paraula.

Notícies relacionades

Marilyn Monroe: la tomba que mai deixem de mirar

Anne Heche, estable després de tenir un aparatós accident de trànsit

Ningú millor que Xavier Albertí per injectar ritme, audàcia i intenció en el dens embarbussament. La seva direcció empeny el muntatge cap a l’humor utilitzant escassos elements escenogràfics (uns quants i estranys instruments musicals). Mana el text, queda clar. Jordi Oriol llisca resolt entre les floretes del seu llenguatge inventat, i la ‘Lady’ de Paula Malia marca un notable en la nota musical.

Carles Pedragosa executa amb sorna el criat Seitó, arquetip de tants d’altres que dibuixen la desigualtat. Sílvia Delagneau ho vesteix tot de lluentons, escenari i vestits de negre profund que fa joc amb l’ànima dels personatges, arlequins d’un circ metateatral. ‘Mala dicció’, bona elecció.