‘Piranesi’: Susanna Clarke al laberint de la imaginació

A la interessant secció de ‘The Guardian’ ‘The books that made em’ (una versió altament perfeccionada de la pregunta de recurs a qualsevol escriptor sobre les seves influències), Susanna Clarke va comentar que només després d’escriure ‘Piranesi’ es va adonar de les similituds amb un dels contes de Borges que la van fascinar de jove, ‘La casa de Asterión’, a ‘El Aleph’. Les seves tres pàgines donen per a poc més que una inspiració soterrada, i a ‘Piranesi’ no hi ha minotaures, i només potser Teseus i Ariadnes, però sí una repetició innombrable d’estances com al laberint borgià i una concepció que beu d’aquesta frase de l’argentí: «La casa és de la mida del món; més ben dit, és el món».

Notícies relacionades

Amadou&Mariam: «El nostre obstacle no va ser la ceguesa, sinó on gravar els nostres temes»

‘El día del Watusi’: la gran novel·la de la Barcelona de la Transició, de l’A a la Z

Susanna Clarke ha rebut el Women’s Prize Fiction per ‘Piranesi’, la seva primera novel·la des de l’aclamada ‘Jonathan Strange i el senyor Norrell’ (2004) amb què va debutar als 44 anys i que molt més tard la BBC va convertir en una molt notable sèrie. Clarke va explotar després de sis mesos de promoció i amb prou feines ha pogut escriure des d’aleshores un llibre de contes avui descatalogat a Espanya i, finalment, ‘Piranesi’.

Si el retir d’un escriptor a un sanatori alpí podia generar abans de la invenció de la penicil·lina un determinat tipus de literatura, ‘Piranesi’ és el resultat d’anys d’enclaustrament domiciliari i dificultats per centrar-se en l’escriptura de Clarke. La prolixitat de la seva primera novel·la ha donat pas a una literatura concentrada, que passa de la fantasia onírica a la intriga academicoesotèrica. La britànica ens diu que la imaginació és una casa on viure, no necessàriament confortable ni accessible sense traumes pel mig, i amb una relació amb la realitat conflictiva. De l’ambientació de ‘Jonathan Strange...’ en una Anglaterra vuitcentista i alternativa en què la màgia és un poder encara viu, no queda res més que la concepció d’un món fantàstic al qual és possible viatjar físicament i del qual no sempre és fàcil tornar. El lector difícilment ho farà: la bondat de la casa no és infinita, però sí la fascinació a què sotmet els seus visitants.