Davies reviu el poeta Siegfried Sassoon

Terence Davies és homosexual i això s’entreveu en tota la seva filmografia, però ‘Benediction’ és la primera de les seves pel·lícules que explora de forma explícita l’amor entre homes. Aquí, el mestre britànic se serveix de la biografia del poeta Siegfried Sassoon per fer el que millor fa: reflexionar en to elegíac sobre el pes que el passat acumula sobre el present.

Presentada avui a concurs en el certamen basc, la pel·lícula resumeix les vivències de Sassoon posteriors a la seva experiència com a soldat en la Primera Guerra Mundial, que el va marcar de per vida i es filtra en bona part de la seva obra, en forma d’una successió d’històries fallides amb amants narcisistes i cruels que, a poc a poc, el converteixen en un home amargat i presoner de dubtes i retrets sobre la seva sexualitat, el seu talent i el seu èxit artístic i social.

En el procés alterna escenes que capturen l’extravagant forma de vida de les classes altes londinenques de fa un segle amb imatges d’arxiu de la guerra, i així suggereix que l’amor és una cosa tan cruenta com el camp de batalla. Els seus personatges es comuniquen a través d’intercanvis de cops verbals plens de sarcasme i grapa, i per capturar-los recorre a una posada en escena continguda i decorosa que reflecteix la repressió emocional del protagonista.

En conjunt, ‘Benediction’ no arriba a les cotes artístiques dels títols que van convertir Davies en un dels grans cineastes vius –els drames familiars autobiogràfics ‘Veus distants’ (1988) i ‘El llarg dia s’acaba’ (1992), el documental ‘Of Time and the City’ (2008), les exquisides adaptacions ‘La casa de la alegría’ (2000) i ‘The Deep Blue Sea’ (2011)–, però no li fa falta. Una pel·lícula menor seva és una pel·lícula molt gran.

També Lucile Hadzihalilovic té una de les mirades més personals del cine actual. ‘Earwig’, el seu tercer llargmetratge –el tercer que competeix per la Concha d’Or–, ofereix una variació dels elements narratius que la belga ja va explorar a ‘Innocence’ (2004) i ‘Évolution’ (2015), com la infància i el trànsit cap a l’adolescència, l’aïllament i les misterioses figures que exerceixen l’autoritat.

En concret, la pel·lícula se situa dins una mansió gòtica per retratar l’existència trista i fosca de l’Albert, un viudo reprimit que es cuida d’una nena anomenada Mia, i diàriament recull la seva saliva per congelar-la i fabricar-li una dentadura postissa. Per les nits, algú el truca per telèfon i li pregunta per l’estat de la Mia fins que, en una d’aquestes comunicacions, se l’informa que ha de preparar la nena perquè surti a l’exterior.

Notícies relacionades

Oques Grasses, Morad, Lluís Llach i Bad Gyal encapçalen el gran concert per Palestina del Palau Sant Jordi

RTVE Catalunya bat rècords digitals després de l’entrevista a Urdangarin

Que la premissa argumental sembli absurda és igual perquè, en realitat, Hadzihalilovic és una directora menys interessada a explicar històries que a crear atmosferes i confondre l’

espectador. ‘Earwig’ es mou permanentment en terra de ningú entre la realitat, el somni, la memòria i el deliri, i en el camí mostra tal capacitat per convertir la lletjor humana en una successió d’imatges boniques que, al veure-la, un gairebé s’oblida de parpellejar.