Veus i guitarres al poder en un rescatat Altaveu

El festival Altaveu, de Sant Boi, des de 1989 s’erigeix en punt de senyalització de la ‘rentrée’ musical, un rol que aquest any ha reactivat amb encert i sensibilitat, després de la dolorosa suspensió del 2020, amb una programació dissenyada pel nou director artístic, el músic Víctor Partido. Entre les seves propostes d’aquest cap de setmana va destacar un triple cartell de tons acústics als Jardins de l’Ateneu, encapçalat pel folk d’arrel castellana, tendre i sorneguer, de Los Hermanos Cubero.

Sessió de forçat però disfrutable petit format, amb cadires i tauletes, i una desfilada d’artistes que va obrir el napolità Alessio Arena amb el seu cant poètic, acompanyat per l’exquisida guitarra de la sarda Cateriangela Fadda. Tot i que la seva sola veu ja representa un recital en si mateix, estilitzat i sense exhibició de l’esforç, hi va haver molt més: un mar multilingüe de complicitats mediterrànies, vells ecos humanistes en aquest ‘Soneto XVIII’ de Garcilaso de la Vega i la mirada última transatlàntica de ‘Lucerito’, amb vistes la cançó llanera veneçolana.

Paraules sense màquines

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

Si el llenguatge acústic resulta natural per a Alessio Arena, era incert el seu encaix amb Delafé, artista decantat per l’electrònica i el hip-hop, si bé el seu últim disc, ‘Hay un lugar’ (2019), ja apuntava cap a inèdites intimitats. Però el diàleg d’Óscar d’Aniello amb la guitarrista i cantant Marina Prades va demostrar que, més enllà del tractament, les seves composicions contenen melodies suggerents i textos de què treure partit allunyant-se de les màquines. Va ser un Delafé d’art i assaig que va lluir peces paisatgisticomelancòliques com ‘La gran ola’ (amb notes de ‘glockenspiel’) i va revisar èxits d’etapes anteriors (amb Facto i/o Las Flores Azules), com aquest ‘Espíritu santo’ enllaçat amb ‘Walk on the wild side’, de Lou Reed.

I amb Los Hermanos Cubero, Roberto i Enrique, va arribar el dolç galimaties a cavall d’aquestes «cançons ballables que ara no podem ballar», cercaviles avui tècnicament impracticables i temes per a pandereta interpretats sense ella, tot i que conserven la seva gràcia. Valsos i masurques encantades, homenatges al pioner del bluegrass Bill Monroe i un permanent balanç entre la despreocupació i el sentiment, amb mostres com ‘La boda y el entierro’ (del recent àlbum ‘Errantes telúricos’) i la commovedora ‘Tenerte a mi lado’, alt testimoni del dol encara pròxim, contrapunt sentit en aquest substanciós vespre a Altaveu.