¿Es pot prohibir la compra d’habitatge per especular? ¿Ho pot fer Catalunya? L’estudi en què es basa Illa

El PEMB es defineix com «una associació sense ànim de lucre impulsada per l’Ajuntament de Barcelona,l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i 10 institucions més». En la seva resposta parlamentària, Illa ha assegurat que aquest estudi va ser encarregat concretament per l’AMB i que ara està sent analitzat pel Govern per determinar si pot aplicar aquesta mesura. Vegem, doncs, quins arguments jurídics esgrimia aquest informe, elaborat pel jurista Pablo Feu, expert en Dret Administratiu i Urbanístic i professor a la Universitat de Barcelona.

En síntesi, l’estudi conclou que és legalment viable limitar la compra d’habitatgess quan aquests no es destinin a residència habitual de la persona compradora, sempre que aquesta mesura s’apliqui només en les denominades zones de mercat residencial tensionat i «amb caràcter excepcional, territorial i temporal» per no «desdibuixar el contingut essencial del dret a la propietat», recollit a l’article 33 de la Constitució.

L’informe justifica que es podria restringir l’adquisició d’immobles per a ús especulatiu davant «la situació excepcional de risc de pèrdua del dret a l’accés a l’habitatge per a la major part de la població», mentre afirma que l’especulació conculca l’esperit de l’article 47 de la Constitució i «contribueix a buidar els centres urbans i elevar els preus per sobre de la capacitat adquisitiva de la població».

De tota manera, l’estudi contempla diverses excepcions per «garantir l’equilibri i la proporcionalitat de la mesura». Per exemple, en el cas de l’adquisició d’edificis sencers, se’n permetria la compra sempre que tots els habitatges es destinin a lloguer habitual (amb contractes de cinc o set anys, segons la personalitat jurídica del propietari), i no a usos temporals ni turístics.

Quant a les segones residències, la mesura permetria la compra d’un segon habitatge en un municipi diferent de l’habitual tot i que estigui en una zona tensada, sempre que fos per a ús personal i no per lloguer o inversió.

Una altra excepció té a veure amb aquells compradors que adquireixin un habitatge destinat a algun familiar de fins a segon grau de consanguinitat o afinitat (és a dir: cònjuge, pares, fills, avis, germans, nets, sogres, cunyats, fills polítics o avis del cònjuge).

Respecte a la viabilitat jurídica de la proposta, l’autor afirma que una norma així «seria plenament constitucional» perquè compliria els dos requisits essencials que estableix la jurisprudència del Tribunal Constitucional per restringir el dret a la propietat: la mesura «respon a una raó objectiva i prevalent d’interès general» (la de garantir el dret a l’habitatge) i «no fa irreconeixible el dret a la propietat».

Notícies relacionades

El nou turisme que ve: menys massificació, més sostenibilitat i equilibri amb la vida local

Polèmica per l’anunci del Ministeri d’Habitatge: tres adults compartint pis desencadena una onada de crítiques

Segons l’estudi, la mesura es podria aplicar a escala estatal a través d’una llei específica o un decret llei, però serien les comunitats autònomes les que haurien de desenvolupar un marc legislatiu sobre això. En el cas català, explicita l’informe, el corpus normatiu ja recull l’obligació de garantir un desenvolupament sostenible i cohesionat del territori, conceptes sota els quals una iniciativa com la proposada, que ara estudia el Govern, podria tenir prou cobertura legal.

A escala municipal, les lleis permeten en algunes comunitats com Catalunya adoptar mesures complementàries per protegir el dret a l’habitatge sense esperar a una legislació estatal, ja que «només s’estaria concretant un límit que ja deriva de la funció social de la propietat, previst en la legislació bàsica i autonòmica». Tampoc hi hauria cap límit legal en la normativa europea i, de fet, països com Dinamarca,Croàcia,Finlàndia o Malta, o ciutats com Amsterdam, ja han implementat mesures similars.