‘Un domingo en Ville d'Avray’: una madame Bovary del segle XXI

El Quixot i madame Bovary són dos personatges universals que exposen el poder perniciós de la ficció. Tots dos són grans lectors i es deixen obnubilar per l’ideal: d’honor en el cas de l’‘hidalgo’, d’amor en el cas de la burgesa Emma. Dominique Barbéris (Camerun, 1958) proposa ara ‘n domingo en Ville-d’Avray’ una versió d’aquesta mateixa patologia, però actual i construïda a partir de la relació sempre sucosa entre dues germanes.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

Claire Marie, la més gran, és la que somia ser rescatada pel genet de ‘Jane Eyre’ a la seva casa enjardinada de Ville-d’Avray, un Sant Cugat parisenc, on viu amb la seva filla i el seu marit –metge com el de l’Emma– un home afable que es dedica bàsicament a tranquil·litzar els seus malalts. Més pragmàtica i urbanita, la germana petita narra la visita d’un diumenge de setembre en què, com a les epifanies de joycianes, descobreix alguna cosa que li fa revisar la seva concepció de les coses.

La conversa segueix els meandres d’una educació i un passat compartits. L’evocació de la cançó ‘L’été indien’, banda sonora d’una època plena de promeses d’amor apassionat, dispara una confessió: «Vaig conèixer algú, fa anys, ¿mai t’ho he explicat?», deixa anar l’«avorrida» Claire Marie. Aquesta «breu trobada», més un anhel que una altra cosa (fins a aquest punt l’ensopiment i la moral s’han apoderat d’aquesta Emma del segle XXI), és el nucli d’aquesta novel·la que revela més del que explica, i en què Barbéris desplega amb una sensibilitat gairebé oriental, amb aquests traços que delimiten el contorn de les coses sense forçar-les, un retrat de la insatisfacció femenina actual on cristal·litza tot el pes de la derrota.