Crítica de ‘Candyman’: els monstres que el racisme crea

Un dels motius del magnífic èxit de ‘Déjame salir’ (2017) va ser l’habilitat amb què parla de la divisió racial als Estats Units i l’opressió que pateix la comunitat negra utilitzant el llenguatge del cine de terror. Però no va ser la primera pel·lícula que parlava d’això. Entre d’altres, la va precedir ‘Candyman’ (1992), protagonitzada per un venjatiu fantasma de color que apareix cada vegada que el seu nom és pronunciat cinc vegades davant un mirall. Però aquella era una història sobre els afroamericans explicada des d’una perspectiva eminentment caucàsica, i ara l’autor de ‘Déjame salir’, Jordan Peele, ha coescrit i produït una seqüela homònima en la qual aquest problema queda reparat.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

La nova pel·lícula és plena d’idees. Peele i la directora Nia DaCosta utilitzen el seu protagonista, creador d’una sèrie de pintures que utilitzen Candyman com a inspiració, per parlar de la pressió que els artistes negres pateixen per satisfer les exigències d’un públic majoritàriament blanc i també proposen crítiques a la presumptuositat consubstancial a la indústria de l’art i als processos d’amnèsia col·lectiva i destrucció d’identitat cultural derivats de la gentrificació de barris plens d’història i de trauma. Però, per descomptat, ‘Candyman’ sobretot parla del trauma que aquells amb la pell més fosca pateixen en un país que els tracta sistemàticament com a monstres. De fet, aquí l’assassí del títol és producte de la brutalitat policial i del dolor i la fúria que la repressió genera entre la comunitat afroamericana, menys un malvat que un venjador racial.

Mentrestant, DaCosta utilitza la pel·lícula com a mostra d’urina col·lecció de seqüències d’acció i violència plenes d’enginy i escenificades amb una precisió brillant. Menys efectiva, això sí, es mostra a l’hora d’integrar l’impacte visceral que generen aquells moments i el comentari social que en teoria els dona la seva raó de ser. ‘Candyman’ prefereix verbalitzar el que vol dir en lloc de suggerir-ho a través de les imatges, i els esforços que hi inverteix li fan desatendre la creació de tensió i la construcció de psicologies complexes. A mesura que el relat avança, a més, alguns dels personatges desapareixen i d’altres comencen a comportar-se de manera il·lògica, i la pel·lícula en general va mostrant menys interès en els seus conceptes de capçalera que en el ‘gore’ i altres estratègies de gènere més típiques.