Crítica de ‘Charlatán’: remeis contra l’incurable

 

Notícies relacionades

Natasha Lyonne: Ressorgiment d’una actriu que va tenir un peu a la tomba

L’univers de Grangel Studio brilla a Casa Seat de Barcelona

Jan Mikolášek va ser un curandero que va aconseguir notorietat a la Txecoslovàquia dels anys 30 i 40 gràcies a la seva suposada capacitat per guarir els seus pacients a base de remeis naturals, o simplement posant les seves mans sobre ells o fent un ràpid cop d’ull a les seves mostres d’orina. També va ser un homosexual en una època i un lloc en els quals ser-ho era una ofensa criminal, i un home gelós del seu propi poder per sobre de totes les altres coses. A la seva nova pel·lícula, Agnieszka Holland contempla alternativament l’ascens del seu protagonista i la seva caiguda, quan el seu excèntric comportament i les seves idees es van convertir en una molèstia per al règim comunista.

La directora polonesa s’esforça per dotar cada escena d’un intens dramatisme, tot i que els periòdics salts temporals tendeixen a diluir l’impacte del relat. Mentrestant, i malgrat el seu títol, ‘Charlatán’ no pretén suggerir que Mikolášek fos un frau; en realitat, pronunciar-se sobre aquest misteri li importa menys que plantejar qüestions relacionades amb la fe, la lleialtat i la llibertat d’expressió. No obstant, es troba a faltar certa profunditat a l’hora de discutir la naturalesa de les pràctiques del ‘doctor’. Similarment, també els seus dimonis interns són abordats amb certa superficialitat; la pel·lícula defuig el tipus d’enfocament hagiogràfic habitual en els biopics de Hollywood, però també renuncia a una exploració de la psicologia de Mikolášek prou significativa com per convidar a una reflexió rellevant sobre l’impacte de les convulsions polítiques en les tribulacions personals.